Avui continuava la polèmica de les declaracions de la jerarquia eclesiàstica. És evident que durarà dies, fins passades les eleccions, i en funció dels resultats. Quan passen coses d'aquestes, al marge de l'opinió creada, serveixen per justificar actuacions i resultats. Cal, però, ser conscients que no tot depèn d'unes declaracions o uns fets puntuals, encara que siguin importants, sinó que com a molt ajuden a decantar la balança. En tot cas el problema d'avui és l'equilibri de forces que és fruit no tant dels valors incorporats, com de les mancances de l'altre.
Vist des de casa nostra es fa difícil valorar les possibilitats de sortir-ne ben parat. Ja sé que molts posen al mateix sac a uns i altres, però jo em resisteixo a veure'ls per igual, encara que reconec que tenim els genolls pelats i ens sentim escarmentats.
El que més greu em sap de tot plegat és la manipulació de les paraules i dels símbols. Conec a moltes persones fidels a l'Església, que situen per sobre de tot la paraula del capellà, el bisbe i de les autoritats eclesiàstiques. Declaracions com les d'aquesta setmana, poden induir a pensar que un bon catòlic espanyol ha de simpatitzar amb el PP, amagant la realitat i emmascarant-la.
El pitjor de tot, però, és la instrumentalització que la jerarquia fa de la fe dels seus fidels, per polititzar-la. Em deien avui, que tot plegat era un muntatge de la Institució, per aconseguir favors i continuar amb el seu manteniment per part de l'Estat. No sé si les coses van per aquí, encara que no seria pas estrany. Al llarg de la història de l'Església hi ha prou passatges obscurs, de mal recordar, i no estem precisament ara en un gran moment, ni podem tirar massa coets a l'aire.
Seria bo una mica més d'autocrítica i adonar-se que postular-se per un partit polític és ficar-se on no li correspon. Defensar la vida té un sentit, de la mateixa manera que defensar l'amor al proïsme, el reconeixement dels mateixos drets per a tothom. Entrar en tàctiques polítiques i sobretot enganyar la gent com s'ha fet aquesta setmana, no és just ni de bon cristià, i la jerarquia eclesiàstica espanyola hauria de disculpar-se i penedir-se d'aquest falta, i no avançar més en aquest camí.
Vist des de casa nostra es fa difícil valorar les possibilitats de sortir-ne ben parat. Ja sé que molts posen al mateix sac a uns i altres, però jo em resisteixo a veure'ls per igual, encara que reconec que tenim els genolls pelats i ens sentim escarmentats.
El que més greu em sap de tot plegat és la manipulació de les paraules i dels símbols. Conec a moltes persones fidels a l'Església, que situen per sobre de tot la paraula del capellà, el bisbe i de les autoritats eclesiàstiques. Declaracions com les d'aquesta setmana, poden induir a pensar que un bon catòlic espanyol ha de simpatitzar amb el PP, amagant la realitat i emmascarant-la.
El pitjor de tot, però, és la instrumentalització que la jerarquia fa de la fe dels seus fidels, per polititzar-la. Em deien avui, que tot plegat era un muntatge de la Institució, per aconseguir favors i continuar amb el seu manteniment per part de l'Estat. No sé si les coses van per aquí, encara que no seria pas estrany. Al llarg de la història de l'Església hi ha prou passatges obscurs, de mal recordar, i no estem precisament ara en un gran moment, ni podem tirar massa coets a l'aire.
Seria bo una mica més d'autocrítica i adonar-se que postular-se per un partit polític és ficar-se on no li correspon. Defensar la vida té un sentit, de la mateixa manera que defensar l'amor al proïsme, el reconeixement dels mateixos drets per a tothom. Entrar en tàctiques polítiques i sobretot enganyar la gent com s'ha fet aquesta setmana, no és just ni de bon cristià, i la jerarquia eclesiàstica espanyola hauria de disculpar-se i penedir-se d'aquest falta, i no avançar més en aquest camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada