Quan ahir ens ficàvem al llit, no teníem massa clar el dia que faria avui. El cas és que ens hem llevat plovisquejant i la muntanya de Cabrera i el Pla d'Aiats ben emboirats.
El temps i l'edat de l'avi ens han fet desistir d'anar a peu, des de Cantonigròs a Cabrera. A les onze tocades, quan el dia es veia més segur, hem sortit en cotxe en direcció a Sant Julià de Cabrera.
Pujar a Cabrera era típic de cada estiu. El camí es feia interessant un cop passada la masia de Caselles, a prop de la casa d'Aiats. Era el punt on començava a enfilar-se.
Força amunt, no massa lluny del peu de les escales, el camí passava a prop d'unes coves naturals, que alguna vegada havíem entrat, tot i que us seré franc, em feia una mica de basarda.
Una vegada arribaves a les escales, era el darrer esforç per assolir l'ermita. L'alternativa era el camí de les marrades, precisament el camí que avui hem escollit per pujar, un cop aparcat el cotxe als peus de les escales. El recorregut en cotxe no és del tot bo, i en alguns moments pateixes pel cotxe.
Des del cim la vista és esplèndida, fins i tot avui que el dia no acompanyava. M'he adonat, per exemple, que la nova carretera del coll de Bracons no deslluïa massa, tret d'un aqüeducte a la sortida d'un túnel. M'imagino, però, que no deu passar el mateix, vist des d'un altre angle.
La tornada l'hem fet per les escales, on hi ha molts més metres de barana que abans.
Havent fet la migdiada, hem anat cap a Rupit. Sens dubte una població totalment pensada per al turisme, res a veure amb Cantonigròs o Tavertet. Els desnivells i la riera al mig, amb les cases ben endreçades, fan de la població un motiu de visita. He tret el nas a Ca l'Ample, però no hi he vist ningú conegut, com anys enrere. He fet adonar als meus fills, de la porta de la casa del ferrer Pere Rovira, que es troba reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona; li han fet un parell de fotografies, tot I que L'objecte més repetit a les fotografies dels meus fills han estat els animals.
El temps i l'edat de l'avi ens han fet desistir d'anar a peu, des de Cantonigròs a Cabrera. A les onze tocades, quan el dia es veia més segur, hem sortit en cotxe en direcció a Sant Julià de Cabrera.
Pujar a Cabrera era típic de cada estiu. El camí es feia interessant un cop passada la masia de Caselles, a prop de la casa d'Aiats. Era el punt on començava a enfilar-se.
Força amunt, no massa lluny del peu de les escales, el camí passava a prop d'unes coves naturals, que alguna vegada havíem entrat, tot i que us seré franc, em feia una mica de basarda.
Una vegada arribaves a les escales, era el darrer esforç per assolir l'ermita. L'alternativa era el camí de les marrades, precisament el camí que avui hem escollit per pujar, un cop aparcat el cotxe als peus de les escales. El recorregut en cotxe no és del tot bo, i en alguns moments pateixes pel cotxe.
Des del cim la vista és esplèndida, fins i tot avui que el dia no acompanyava. M'he adonat, per exemple, que la nova carretera del coll de Bracons no deslluïa massa, tret d'un aqüeducte a la sortida d'un túnel. M'imagino, però, que no deu passar el mateix, vist des d'un altre angle.
La tornada l'hem fet per les escales, on hi ha molts més metres de barana que abans.
Havent fet la migdiada, hem anat cap a Rupit. Sens dubte una població totalment pensada per al turisme, res a veure amb Cantonigròs o Tavertet. Els desnivells i la riera al mig, amb les cases ben endreçades, fan de la població un motiu de visita. He tret el nas a Ca l'Ample, però no hi he vist ningú conegut, com anys enrere. He fet adonar als meus fills, de la porta de la casa del ferrer Pere Rovira, que es troba reproduïda al Poble Espanyol de Barcelona; li han fet un parell de fotografies, tot I que L'objecte més repetit a les fotografies dels meus fills han estat els animals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada