Aquests dies és notícia Leonardo Boff, i s’ha pogut llegir unes entrevistes a La Vanguardia i a El Periódico. Desconec l’edat dels que em llegeixen els escrits, però si n’hi ha de la meva generació, de ben segur que aquesta setmana hauran recuperat una part de la seva història, mig oblidada.
Els que ens declarem catòlics, però no combreguem massa amb les idees de Roma, vàrem veure en Boff i en un bon reguitzell de teòlegs, la llum que ens feia falta i que des de Roma se’ns ombrejava. Els missatges i testimonis que ens arribaven d’Amèrica llatina, però també d’Alemanya, ens reconfortaven i alleugerien la nostra consciència de revolucionaris de pa sucat amb oli.
Si vàrem viure el papat de Joan XXIII haurem pogut observar, i fins i tot m’atreviria a dir patit, un tornar enrere cap als temps més obscurs de l’Església Catòlica. Fins i tot Pau VI, que ens va despertar una certa malfiança, ens ha deixat un bon record a través dels anys, gràcies als seus successors.
Per aquells que no tenen aquestes referències, els joves d’avui, Leonardo Boff tindrà un discurs creïble i gens difícil de pair. No es tracta de res transcendental, però sí que té importància qui ho diu, pel seu testimoni de vida i la valentia amb què ha defensat el món de la pobresa, fent trontollar les ments més recargolades de la Ciutat Santa, les d’aquells que es passen la seva vida tancats en un despatx, sense conèixer què es cou en el món.
De la mateixa manera que el “Che” és un símbol per a molts, també som molts que tenim present a personatges com Leonardo Boff, Jon Sobrino, Pere Casaldàliga, Ernesto Cardenal...
La teologia de l’alliberament va marcar una època, i va ser un moviment molt combatiu amb l’església catòlica contemporània. A casa, també hem tingut experiències de moviments més o menys contraris al dogmatisme i conservadorisme de Roma, com el Fòrum Joan Alsina, on Martí Amagat n’és un membre molt destacat.
Els que ens declarem catòlics, però no combreguem massa amb les idees de Roma, vàrem veure en Boff i en un bon reguitzell de teòlegs, la llum que ens feia falta i que des de Roma se’ns ombrejava. Els missatges i testimonis que ens arribaven d’Amèrica llatina, però també d’Alemanya, ens reconfortaven i alleugerien la nostra consciència de revolucionaris de pa sucat amb oli.
Si vàrem viure el papat de Joan XXIII haurem pogut observar, i fins i tot m’atreviria a dir patit, un tornar enrere cap als temps més obscurs de l’Església Catòlica. Fins i tot Pau VI, que ens va despertar una certa malfiança, ens ha deixat un bon record a través dels anys, gràcies als seus successors.
Per aquells que no tenen aquestes referències, els joves d’avui, Leonardo Boff tindrà un discurs creïble i gens difícil de pair. No es tracta de res transcendental, però sí que té importància qui ho diu, pel seu testimoni de vida i la valentia amb què ha defensat el món de la pobresa, fent trontollar les ments més recargolades de la Ciutat Santa, les d’aquells que es passen la seva vida tancats en un despatx, sense conèixer què es cou en el món.
De la mateixa manera que el “Che” és un símbol per a molts, també som molts que tenim present a personatges com Leonardo Boff, Jon Sobrino, Pere Casaldàliga, Ernesto Cardenal...
La teologia de l’alliberament va marcar una època, i va ser un moviment molt combatiu amb l’església catòlica contemporània. A casa, també hem tingut experiències de moviments més o menys contraris al dogmatisme i conservadorisme de Roma, com el Fòrum Joan Alsina, on Martí Amagat n’és un membre molt destacat.
1 comentari:
Saps que aixó no és nou. I saps que té un nom: cisma.
Publica un comentari a l'entrada