La meva carta als Reis

Aquest matí quan m’he llevat m’he adonat que encara no havia escrit la carta als reis. Precisament avui a les vuit del vespre veuré el patge carter i encara no m’hi he posat.

Sempre acostumo a demanar salut, i cada any ho haig de tenir més en compte, perquè ja comencem a tenir una edat. També els demano que la salut es faci extensiva a tota la meva família, i de mica en mica hi vaig encabint a més gent. Al final la desitjo per a tothom.
De joguines no en demano des de fa anys, encara que potser en trobaria alguna que hi podria dedicar una estona. L’escalèxtric, per exemple, el ping pong... són jocs que no tenen edat i que sempre m’han agradat.
Enguany els demanaria, per Arenys, enteniment a l’hora d’anar a votar el dia 27 de maig, i capacitat d’exigència, perquè no ens acontentem amb quatre discursos afalagadors i promeses inútils (fa quatre anys ens prometien participació ciutadana!).
Per Catalunya demanaria per a l’Entesa que ens governa, capacitat de treball, encert i seriositat, i que l’oposició sàpiga fer el paper que li és propi, per evitar que els governants se’ns adormin. Tots ells pensant en el país i els catalans que l’habitem.
El següent pas és Espanya, amb qui encara estem vinculats. En aquest cas demanaria valentia al PSOE i al president espanyol, i que facin menys cas al PP, que només xerra per distorsionar, però no té cap interès per als espanyols, tret d’aquells que l’hi són fidels. Jo demanaria per Espanya un partit de dretes, perquè molts espanyols no saben què és, i que el PP l’arraconessin a l’extrema dreta, que és on més bé es belluga.
A Europa li convindria que els reis li clarifiquessin el paper que ha de jugar. Que deixi d’actuar sense saber-se el paper que ha dir, i deixi d’imitar els Estats Units, que no li correspon ni li fa cap bé.
I per a tot el món, m’agradaria demanar justícia i pau. Mentre hi hagi tantes diferències entre les persones, no hi haurà justícia, i sense justícia ni haurà pau.
Veig ben bé que estic demanant massa coses, i els reis hauran de prioritzar. Si em permeten, ho faré jo: em quedo amb el darrer desig, que és condició sine qua non per ser feliços.