M’he perdut dos actes electorals. Ahir dilluns, a Arenys de Mar, el PSC i CIU varen organitzar dos actes en motiu de la campanya electoral. M’imagino que s’havien anunciat prou, però no me’n vaig assabentar. També us haig de dir que no sé si hi hauria anat, perquè encara que la campanya comencés la nit de diumenge, portem una precampanya des de fa tres anys, és a dir, des de l’endemà del pacte del Tinell.
Ningú em negarà que CIU no hagi estat, dia si dia també, fent oposició sorollosa a l’estil “Vayase señor González”, que molts encara recordem. Tampoc hi ha dubtes a l’hora de tenir en compte les ficades de pota de diferents consellers, amb president inclòs. El cas és que amb prou feines hem visualitzat la feina positiva que s’ha fet, que també n’hi ha, una mica per la picardia de l’oposició, però també per la tonteria del tripartit.
A tot això cal afegir que l’inici de campanya coincideix amb un atac frontal al tripartit, per part de CIU, amb un DVD on no hi ha res ben fet, i suposadament, tot es va fer bé durant els 23 anys anteriors. Uns s’ho creuen, perquè toca creure-s’ho, i els altres ho capgiren del tot. Entremig hi som una bona colla de ciutadans que les veiem passar per sobre i no ens hi deixen ser, ni opinar, i quan ens demanen que votem, llavors resulta que una bona part es queda a casa i se’n renta les mans.
Si ahir hagués anat als mítings, segurament hauria escoltat els mateixos discursos, però en versió oposada. Pensant-ho bé, hauria anat millor asseure’ls de costat i escoltar-los al mateix temps. D’aquí n’hauria sortit un diàleg, o un cara a cara, que ens agrada més dir. Jo trobo que ho hauríem de fer d’aquesta manera, per àmbits. Un dia ens parlarien de Cultura, o de Sanitat, d’Educació... i veuríem què en diuen uns i els altres, i com defensen els arguments. Perquè... parlar davant d’un públic amic, que només et ve a escoltar meravelles, i que no tens el Xavier Sala Martín de torn, és molt fàcil. La cosa es complica quan al davant hi tens una persona que ho veu diferent i t’obliga a justificar la teva versió.
La política és negociació, diàleg i renúncies, i tot això passa, sobretot quan no hi ha majoria absoluta. Però la gent no ho veiem perquè quan surten al Ple Municipal, o al Parlament, o a les Corts, només fan discursos i a l’hora de la rèplica, ni s’escolten. En tot cas ja s’ha pactat abans de sortir a escena. Per això han estat tan avorrits els Plens a Arenys. Primer quan CIU+PP feien majoria. Després quan CIU+PP han hagut de pactar-ho abans amb l’oposició, normalment el PSC. Al final, quan es deixen veure, el quart dimecres de cada mes, tothom escenifica el seu paper, i com a molt, l’oposició s’absté perquè no sigui dit que tot s’aprova per unanimitat, o bé no s’aprova res.
Valdria la pena fer campanyes més divertides, i no dic frívoles, per engrescar més la gent, i sobretot els joves, que són el futur, i també són els que menys ganes tenen de dissimular, i per això “passen”. Imaginació, sentit comú, i no caldria anar a cal notari.
Ningú em negarà que CIU no hagi estat, dia si dia també, fent oposició sorollosa a l’estil “Vayase señor González”, que molts encara recordem. Tampoc hi ha dubtes a l’hora de tenir en compte les ficades de pota de diferents consellers, amb president inclòs. El cas és que amb prou feines hem visualitzat la feina positiva que s’ha fet, que també n’hi ha, una mica per la picardia de l’oposició, però també per la tonteria del tripartit.
A tot això cal afegir que l’inici de campanya coincideix amb un atac frontal al tripartit, per part de CIU, amb un DVD on no hi ha res ben fet, i suposadament, tot es va fer bé durant els 23 anys anteriors. Uns s’ho creuen, perquè toca creure-s’ho, i els altres ho capgiren del tot. Entremig hi som una bona colla de ciutadans que les veiem passar per sobre i no ens hi deixen ser, ni opinar, i quan ens demanen que votem, llavors resulta que una bona part es queda a casa i se’n renta les mans.
Si ahir hagués anat als mítings, segurament hauria escoltat els mateixos discursos, però en versió oposada. Pensant-ho bé, hauria anat millor asseure’ls de costat i escoltar-los al mateix temps. D’aquí n’hauria sortit un diàleg, o un cara a cara, que ens agrada més dir. Jo trobo que ho hauríem de fer d’aquesta manera, per àmbits. Un dia ens parlarien de Cultura, o de Sanitat, d’Educació... i veuríem què en diuen uns i els altres, i com defensen els arguments. Perquè... parlar davant d’un públic amic, que només et ve a escoltar meravelles, i que no tens el Xavier Sala Martín de torn, és molt fàcil. La cosa es complica quan al davant hi tens una persona que ho veu diferent i t’obliga a justificar la teva versió.
La política és negociació, diàleg i renúncies, i tot això passa, sobretot quan no hi ha majoria absoluta. Però la gent no ho veiem perquè quan surten al Ple Municipal, o al Parlament, o a les Corts, només fan discursos i a l’hora de la rèplica, ni s’escolten. En tot cas ja s’ha pactat abans de sortir a escena. Per això han estat tan avorrits els Plens a Arenys. Primer quan CIU+PP feien majoria. Després quan CIU+PP han hagut de pactar-ho abans amb l’oposició, normalment el PSC. Al final, quan es deixen veure, el quart dimecres de cada mes, tothom escenifica el seu paper, i com a molt, l’oposició s’absté perquè no sigui dit que tot s’aprova per unanimitat, o bé no s’aprova res.
Valdria la pena fer campanyes més divertides, i no dic frívoles, per engrescar més la gent, i sobretot els joves, que són el futur, i també són els que menys ganes tenen de dissimular, i per això “passen”. Imaginació, sentit comú, i no caldria anar a cal notari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada