Corria per les xarxes socials un escrit on es deia que bona part de la nostra generació, que ara tenim entre 60 i 70 anys, som els que ens manifestem en defensa de la llibertat d'expressió, i que molts érem els que ens vàrem manifestar els darrers anys del franquisme.
M'imagino que som més que no pas nosaltres, però sí que és cert que entre les persones que ens trobem i parlem de la situació política actual, coincidim en recordar tot el que vàrem viure en la nostra joventut, reclamant la fi de la dictadura i exigint un sistema democràtic per a Espanya.
Els joves, que sortosament també n'hi ha, poden entendre a mitges les nostres vicissituds, ja que per molt que ens estiguin maltractant i limitant els nostres drets, no hem arribat a la situació que teníem amb el dictador. De totes maneres, mai ens hauríem imaginat, els primers anys després de la mort del dictador, que a ple segle XXI ens trobaríem en una situació semblant.
Poc podíem imaginar que un partit polític, per més dretà que pogués ser, arribaria a actuar de la manera que ho fa el PP, ni que podrien sorgir altres partits més extremistes, com C's, batallant per retallar els nostres drets. Tots confiàvem que estàvem fent passos per a una societat més justa i democràtica, i que mai més tornaríem a ser governats per gent tant autoritària. Pensàvem que Europa no ho permetria.
Segur que Europa podria i hauria de fer més per salvar la nostra democràcia, però estic convençut que sense aquesta Europa que observem entristits, la nostra situació seria encara molt pitjor.
No estem parlant d'independència, sinó de llibertat, de democràcia, de respecte als drets fonamentals de la persona, d'una Justícia sana i imparcial, i d'uns governs al servei de la població. Tot un conjunt de fets que haurien de ser normals, i que en aquests moments es troben desapareguts o críticament malalts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada