Arran de la lectura de "Per combatre aquesta època", de Rob Riemen

Populisme, una manera de no nomenar pel seu nom feixisme

(Judith Shklar [Homes i Ciutadans]) El terme populisme és un terme molt relliscós, fins i tot si s'aplica a ideologies i moviments polítics. ¿Es refereix a alguna cosa més especifica que a una barreja confusa d'actituds hostils? És simplement una manera poc precisa per referir-se a totes les persones que no són clarament ni d'esquerres ni dretes? ¿La paraula no inclou senzillament tots aquells que han estat ignorats per una historiografia incapaç d'admetre altres possibilitats que conservador, liberal i socialista, i que va oscil·lant entre els pilars de <<dreta>> i <<esquerra>> com si fossin lleis de la naturalesa? ¿El populisme és només una rebel·lió que no té visat per entrar a les capitals del pensament conservador?

(Federico Fellini) El feixisme sempre sorgeix d'un esperit provincià, d'una manca de coneixement dels problemes reals i de la negativa de la gent -per mandra, prejudici, cobdícia o arrogància- a donar un significat més profund a la seva vida. Pitjor encara, presumeixen de la seva ignorància i persegueixen l'èxit per a ells mateixos o el seu grup, mitjançant fanfarronades, afirmacions sense substància i una falsa exhibició de bones qualitats, en comptes de proveir-se d'autèntiques capacitats, experiències o reflexions culturals reals. No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d'avergonyir. Per tenir aquesta part de nosaltres sota control necessitem alguna cosa més que activisme a favor d'un partit antifeixista, perquè en tot nosaltres hi ha amagat un feixisme latent. Ja va tenir veu, autoritat i confiança una vegada, i pot tornar a aconseguir-ho [...]

(Alexis de Tocqueville, visitant els EUA, 1831) Busco en va una paraula que expressi aquest fenomen, perquè els vells conceptes de despotisme i tirania no són adequats. Per tant, intentaré descriure-ho: veig una multitud immensa de persones, totes semblants i iguals, que giren incansablement sobre elles mateixes per tal d'obtenir els petits i vulgars plaers amb els quals s'omplen l'ànima. Cada una d'elles, vista aïlladament, és com aliena al destí de totes les altres. [...] Per damunt d'elles s'eleva un poder immens i tutelar que assumeix completament la responsabilitat d'assegurar-los els plaer i de vetllar per la seva sort. [...] A aquest poder li agrada que els seus súbdits es diverteixin, sempre que només pensin a divertir-se. Sempre he cregut que aquest tipus de servitud -ordenada, suau, pacífica- que acabo d'esbossar, podria combinar-se millor del que es pensa amb algunes de les formes exteriors de llibertat, i que no li seria del tot impossible establir-se a la mateixa ombra de la sobirania popular.
(Arnold Toynbee [Un estudi de la història]) [...] les civilitzacions cauran, no perquè sigui inevitable, sinó perquè les elits que governen no tenen respostes adequades a les circumstàncies canviants, o perquè només estan centrades en els seus propis interessos.