Ahir vaig veure el vídeo del moment en què era
tirotejat l’ambaixador rus a Ankara i em va impressionar. Estem acostumats a
veure persones vives i persones mortes, però no és tan freqüent viure el moment
que l’altre passa de la vida a la mort.
Les meves dues experiències han estat la mort
dels meus pares, ja que he tingut la sort de ser present en el moment que
deixaven de respirar.
L’enregistrament d’ahir és diferent i malgrat
no ser-hi present observes com passa de la vida a la mort de manera molt expressiva.
Un gest de sorpresa, de no saber què estava passant i... tot s’ha acabat.
A cada segon es produeixen diverses morts al
planeta, però nosaltres vivim un temps en què moltes persones agonitzen
lentament, víctimes de la injustícia, i no fem res per evitar-ho.
Ens hem convertit en uns egoistes que ignorem
què passa al nostre voltant o simplement no hi donem cap importància, perquè
creiem que no és cosa nostra. Ens queixem de moltes coses, però som vius. Ens
preocupa el futur dels nostres fills, però els tenim sans i bons al nostre
costat. Tenim la sort d’emocionar-nos amb una bella cançó, llegint o mirant una
pel·lícula, i no recordem quantes persones no ho poden fer ni experimentar.
M’he negat a seguir el debat parlamentari del
pressupost, perquè no estic d’acord que els partits polítics juguin amb les
desgràcies dels altres. Tots diuen ser els que més pensen en els altres, però
és pura hipocresia, perquè només els interessa mantenir-se en el poder.
Tot es fa de cara a l’aparador, però els
poders econòmics i polítics continuaran dirigint els destins dels més pobres,
encara que ho facin amb un somriure a la boca, sobretot ara que s’acosta Nadal,
quan toca estar content i celebrar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada