Divendres vàrem trobar-nos el Grup de Debat i Tertúlia per parlar de Garzón i de la Memòria Històrica, tal com us ho anunciava en el post del mateix divendres, moments abans de començar la tertúlia.
La veritat és que ens ho vàrem passar molt bé, no precisament perquè el tema ens brindés optimisme, sinó més aviat el contrari, però quan estàs bé amb la gent amb qui comparteixes diàleg i pensaments, i a més aprens d'ells, no pots demanar res més.
Parlar de Garzón i de la Memòria Històrica és parlar de política, transició i de temes mal resolts. Quan una cosa fa mal és perquè no està curada, i les ferides no es curen soles, sinó que s'hi ha de posar remei. A la transició se'ns va vendre la bondat del perdó, i això ho hem mamat fins al punt de creure'ns que era la millor solució per a tothom. Han passat gairebé quaranta anys des de la mort del dictador, i hi ha famílies que encara no saben què va ser del seu pare, avi... A aquestes famílies se'ls ha demanat que s'oblidessin dels seus avantpassats, mentre que franquistes sense pietat ocupen llocs polítics i empresarials, i els riem les gràcies.
I no s'hi val culpar la dreta, perquè l'esquerra no ha fet res per evitar-ho. La llei de la memòria històrica és una burla a les víctimes de la revolució militar i la dictadura. Mentre Argentina han estat capaços de recuperar forces per buscar la veritat i jutjar els culpables, nosaltres hem santificat la llei d'amnistia i ens hem quedat tan amples.
Parlar de Garzón no és fàcil. Ho deia en una meva intervenció a la tertúlia, i també ho comentava en el post de divendres, que el jutge desprèn rebuig i atracció al mateix temps, una contradicció que potser caldria buscar-la en la seva manera de ser. De fet hi ha moltes coses del món judicial que desconeixem i que poden explicar més coses del que ens pensem.
El que tenen de bo les tertúlies és que no marxes mai amb totes les respostes, sinó que t'emportes més interrogants, i aquí rau l'interès de la nostra vida. Si ho convertíssim tot en matèria tan simple, seria tot irreal: els humans som complexes.
De conclusions, moltes, però el que cal demanar és més compromís i no acontentar-nos amb la passivitat actual, sobretot pensant que el que ve després pot ser molt pitjor.
Per cert, no us he parlat del "delicte permanent". Es tracta d'un concepte jurídic que tiraria per terra qualsevol idea de prescripció del delicte. El delicte es va iniciar fa anys, però perdura. Segur que en sentirem a parlar i potser obrirà les portes a la solució definitiva, que no passa per res més que per fer justícia, perdonant, però no oblidant.
La veritat és que ens ho vàrem passar molt bé, no precisament perquè el tema ens brindés optimisme, sinó més aviat el contrari, però quan estàs bé amb la gent amb qui comparteixes diàleg i pensaments, i a més aprens d'ells, no pots demanar res més.
Parlar de Garzón i de la Memòria Històrica és parlar de política, transició i de temes mal resolts. Quan una cosa fa mal és perquè no està curada, i les ferides no es curen soles, sinó que s'hi ha de posar remei. A la transició se'ns va vendre la bondat del perdó, i això ho hem mamat fins al punt de creure'ns que era la millor solució per a tothom. Han passat gairebé quaranta anys des de la mort del dictador, i hi ha famílies que encara no saben què va ser del seu pare, avi... A aquestes famílies se'ls ha demanat que s'oblidessin dels seus avantpassats, mentre que franquistes sense pietat ocupen llocs polítics i empresarials, i els riem les gràcies.
I no s'hi val culpar la dreta, perquè l'esquerra no ha fet res per evitar-ho. La llei de la memòria històrica és una burla a les víctimes de la revolució militar i la dictadura. Mentre Argentina han estat capaços de recuperar forces per buscar la veritat i jutjar els culpables, nosaltres hem santificat la llei d'amnistia i ens hem quedat tan amples.
Parlar de Garzón no és fàcil. Ho deia en una meva intervenció a la tertúlia, i també ho comentava en el post de divendres, que el jutge desprèn rebuig i atracció al mateix temps, una contradicció que potser caldria buscar-la en la seva manera de ser. De fet hi ha moltes coses del món judicial que desconeixem i que poden explicar més coses del que ens pensem.
El que tenen de bo les tertúlies és que no marxes mai amb totes les respostes, sinó que t'emportes més interrogants, i aquí rau l'interès de la nostra vida. Si ho convertíssim tot en matèria tan simple, seria tot irreal: els humans som complexes.
De conclusions, moltes, però el que cal demanar és més compromís i no acontentar-nos amb la passivitat actual, sobretot pensant que el que ve després pot ser molt pitjor.
Per cert, no us he parlat del "delicte permanent". Es tracta d'un concepte jurídic que tiraria per terra qualsevol idea de prescripció del delicte. El delicte es va iniciar fa anys, però perdura. Segur que en sentirem a parlar i potser obrirà les portes a la solució definitiva, que no passa per res més que per fer justícia, perdonant, però no oblidant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada