Cada vegada som més les persones que desconfiem de la capacitat del president espanyol per dirigir la política econòmica del país. Tothom sap que en època de crisi el millor que pot passar és estar a l'oposició. Qui governa amb crisi, té totes les de perdre, sigui d'un color o un altre. Quan les coses van rodades és més fàcil governar, prendre decisions i fins i tot equivocar-te, perquè les conseqüències són menors. Quan falten recursos i s'ha de prioritzar i reduir despesa, la gent no ho entén ni perdona.
És, però en temps de crisi quan es demostra la capacitat per dirigir un país, amb la visió del futur, els criteris a seguir, les mesures adoptades, la coherència. El govern de Zapatero, s'ha caracteritzat, en política econòmica, per prendre decisions aïllades, a batzegades i gens convincents, i també per dubtar, haver de rectificar, tirar enrere amb les decisions preses, la qual cosa provoca inseguretat i desconfiança.
No cal que repassi les principals errades perquè són a la ment de tots, però és que ara en política laboral sembla que també l'ha espifiada. És com si algú els aconsellés malament, animant-los a anunciar grans decisions, sense abans haver estudiat si es tracta d'actuacions viables i encertades. Una vegada més, després d'haver anunciat que la jubilació la passaven als 67 anys, ara diuen que és negociable. Com quedem?
Potser es tracta d'una mala aplicació de la pràctica del sondatge, per estudiar les reaccions. En tot cas, però, la discreció no saben pas què és i més aviat originen desconfiança i incredulitat. Amb les persones no es pot jugar, i aquesta és una sensació que tens després d'haver viscut tanta desorientació i poc rigor.
El problema del nostre país és que el recanvi no convenç i a molts ens fa por. Acontentar-te amb el que tens és arriscat, però no més que confiar amb l'alternativa. Davant el dubte, arriba la desafecció. Falten dos anys, però n'hi ha que fa temps que compten els dies que queden. De tot plegat n'hauríem d'aprendre la lliçó, però ens falta un professor que desperti confiança, un professor de prestigi que s'envolti dels millors.
Encara hi ha temps, però el canvi ha de ser total.
És, però en temps de crisi quan es demostra la capacitat per dirigir un país, amb la visió del futur, els criteris a seguir, les mesures adoptades, la coherència. El govern de Zapatero, s'ha caracteritzat, en política econòmica, per prendre decisions aïllades, a batzegades i gens convincents, i també per dubtar, haver de rectificar, tirar enrere amb les decisions preses, la qual cosa provoca inseguretat i desconfiança.
No cal que repassi les principals errades perquè són a la ment de tots, però és que ara en política laboral sembla que també l'ha espifiada. És com si algú els aconsellés malament, animant-los a anunciar grans decisions, sense abans haver estudiat si es tracta d'actuacions viables i encertades. Una vegada més, després d'haver anunciat que la jubilació la passaven als 67 anys, ara diuen que és negociable. Com quedem?
Potser es tracta d'una mala aplicació de la pràctica del sondatge, per estudiar les reaccions. En tot cas, però, la discreció no saben pas què és i més aviat originen desconfiança i incredulitat. Amb les persones no es pot jugar, i aquesta és una sensació que tens després d'haver viscut tanta desorientació i poc rigor.
El problema del nostre país és que el recanvi no convenç i a molts ens fa por. Acontentar-te amb el que tens és arriscat, però no més que confiar amb l'alternativa. Davant el dubte, arriba la desafecció. Falten dos anys, però n'hi ha que fa temps que compten els dies que queden. De tot plegat n'hauríem d'aprendre la lliçó, però ens falta un professor que desperti confiança, un professor de prestigi que s'envolti dels millors.
Encara hi ha temps, però el canvi ha de ser total.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada