Que el sistema democràtic no és suficient garantia per a la defensa dels drets humans universals, ho podem veure amb l'exemple d'Itàlia, amb un primer ministre elegit democràticament, que tothom sabia com actuava, perquè ja ho havia demostrat.
Són moltes les decisions polèmiques que ha anat prenent una darrere l'altra, decisions que molts situem fora de l'ètica més elemental, però que s'emparen amb els recursos democràtics més maquiavèl·lics que us pugueu imaginar.
El seu menyspreu cap a les persones immigrants, és la pitjor manera de lluitar contra la xenofòbia i de donar exemple davant del poble a qui ha de servir. No pot ser que ens lamentem del passat nazi i en ple segle XXI, un país com Itàlia tingui com a primer ministre a una persona que no respecta els drets més elementals de la persones.
Si ja és difícil a vegades que la gent no criminalitzi els immigrants, ni els vinculi amb els delictes, només falta que un primer ministre actuï de manera impune contra persones que es troben en una situació no volguda.
Una cosa és regular la situació il·legal d'immigrants, i l'altra és considerar-los delinqüents i organitzar aquestes redades.
El tema de la immigració és complex i no té solucions fàcils. El problema acostuma a sorgir davant la inconcreció i ambigüitat de les lleis que la regulen. Es tracta, doncs, d'analitzar què cal fer perquè les persones que viuen en un país, tinguin el reconeixement i els mateixos drets, hagin nascut a dins o a fora, però mai solucionar-ho de la manera que planteja Berlusconi.
No ens equivoquem, ni pensem que aquest senyor és l'únic dolent de la pel·lícula, encara que pel poder que exerceix, el fa més culpable i perillós, però pensem en mesures i declaracions d'altres primers ministres... el britànic, per exemple?
Mirem cap a casa i valorem quina és la nostra actitud al respecte, i què fem per alleugerir el sofriment de molts immigrants, que no han vingut per plaer, sinó per necessitat. I són persones, amb els mateixos drets que nosaltres, i també amb les mateixes obligacions.
Són moltes les decisions polèmiques que ha anat prenent una darrere l'altra, decisions que molts situem fora de l'ètica més elemental, però que s'emparen amb els recursos democràtics més maquiavèl·lics que us pugueu imaginar.
El seu menyspreu cap a les persones immigrants, és la pitjor manera de lluitar contra la xenofòbia i de donar exemple davant del poble a qui ha de servir. No pot ser que ens lamentem del passat nazi i en ple segle XXI, un país com Itàlia tingui com a primer ministre a una persona que no respecta els drets més elementals de la persones.
Si ja és difícil a vegades que la gent no criminalitzi els immigrants, ni els vinculi amb els delictes, només falta que un primer ministre actuï de manera impune contra persones que es troben en una situació no volguda.
Una cosa és regular la situació il·legal d'immigrants, i l'altra és considerar-los delinqüents i organitzar aquestes redades.
El tema de la immigració és complex i no té solucions fàcils. El problema acostuma a sorgir davant la inconcreció i ambigüitat de les lleis que la regulen. Es tracta, doncs, d'analitzar què cal fer perquè les persones que viuen en un país, tinguin el reconeixement i els mateixos drets, hagin nascut a dins o a fora, però mai solucionar-ho de la manera que planteja Berlusconi.
No ens equivoquem, ni pensem que aquest senyor és l'únic dolent de la pel·lícula, encara que pel poder que exerceix, el fa més culpable i perillós, però pensem en mesures i declaracions d'altres primers ministres... el britànic, per exemple?
Mirem cap a casa i valorem quina és la nostra actitud al respecte, i què fem per alleugerir el sofriment de molts immigrants, que no han vingut per plaer, sinó per necessitat. I són persones, amb els mateixos drets que nosaltres, i també amb les mateixes obligacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada