Felip Puig reivindica una Conferència Episcopal Catalana, i convida a reclamar-la de la mateixa manera que es reclamen les seleccions esportives. No és una cosa nova, però sí que és cert que feia temps que no ho escoltàvem.
Encara en vida de Joan Pau II, va haver-hi un moment que semblava que es podia aconseguir, però la pressió de la Conferència Episcopal Espanyola, totalment contrària, i la feblesa dels bisbes catalans, no ho van fer possible.
Ha passat molt temps des que els bisbats catalans estaven presidits per unes persones compromeses amb el país, i alhora de mentalitat oberta, més afí al Concili Vaticà II. Una generació de bisbes que enyorem els creients que estimem la nostra terra.
Felip Puig, en les seves declaracions, manifesta que els catalans no ens trobem representats per la Conferència Episcopal Espanyola, i és evident perquè no tan sols hi predomina un pensament preconciliar, sinó que políticament s'han posicionat en la branca més dretana del Partit Popular, i mantenen en antena a impresentables professionals radiofònics, que el mateix Vaticà deplora, amb un comportament i actitud molt poc cristiana.
Si mirem enrere ens adonem que aquell moviment d'església, en defensa de la nació catalana, i fidel a la teologia de l'alliberament, ha desaparegut, o bé es troba molt més lluny de l'actual discurs de les autoritats eclesiàstiques, i que són els mateixos preveres, ara més madurs, els que continuen defensant els mateixos principis. No els trobem entre els més joves, i això ens fa pensar que aquell pensament quedarà com a relíquia d'un temps i un país.
Per tot això, no sé si cal reivindicar la Conferència Episcopal Catalana, a no ser que serveixi per avançar en l'autonomia del nostre poble, perquè des del punt de vista de la fe, crec que hem perdut el tren.
Encara en vida de Joan Pau II, va haver-hi un moment que semblava que es podia aconseguir, però la pressió de la Conferència Episcopal Espanyola, totalment contrària, i la feblesa dels bisbes catalans, no ho van fer possible.
Ha passat molt temps des que els bisbats catalans estaven presidits per unes persones compromeses amb el país, i alhora de mentalitat oberta, més afí al Concili Vaticà II. Una generació de bisbes que enyorem els creients que estimem la nostra terra.
Felip Puig, en les seves declaracions, manifesta que els catalans no ens trobem representats per la Conferència Episcopal Espanyola, i és evident perquè no tan sols hi predomina un pensament preconciliar, sinó que políticament s'han posicionat en la branca més dretana del Partit Popular, i mantenen en antena a impresentables professionals radiofònics, que el mateix Vaticà deplora, amb un comportament i actitud molt poc cristiana.
Si mirem enrere ens adonem que aquell moviment d'església, en defensa de la nació catalana, i fidel a la teologia de l'alliberament, ha desaparegut, o bé es troba molt més lluny de l'actual discurs de les autoritats eclesiàstiques, i que són els mateixos preveres, ara més madurs, els que continuen defensant els mateixos principis. No els trobem entre els més joves, i això ens fa pensar que aquell pensament quedarà com a relíquia d'un temps i un país.
Per tot això, no sé si cal reivindicar la Conferència Episcopal Catalana, a no ser que serveixi per avançar en l'autonomia del nostre poble, perquè des del punt de vista de la fe, crec que hem perdut el tren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada