Avui dilluns m'he assabentat de la mort, ahir diumenge, de mossèn Josep, i de seguida m'han vingut al cap molts records, de molts anys. La fotografia que he adjuntat l'he tret de la web de Premsa d'Osona, on hi ha escrita una breu biografia. La fotografia de Cantonigròs, amb l
a muntanya de Cabrera i el Pla d'Aiats, al darrera, l'he extret de Vilaweb, que també es fa ressò de la mort del mossèn.
A Cantonigròs hi vaig començar a pujar el mateix any que vaig néixer, el 1955. Cada any, quan acabàvem el curs escolar, agafàvem les maletes i pujàvem a passar-hi l'estiu. Eren gairebé tres mesos de vacances en un indret sense comoditats i amb problemes d'aigua, de llum, però on ens ho passàvem molt bé. Els primers anys amb els cosins, que en teníem una bona colla, i ja de més grans, amb els amics amb qui compartíem estada.
Era un Cantonigròs molt diferent al d'ara. El Festival de Música encara trigaria a arribar, i el carrer anava ple de bicicletes, pocs cotxes i poques motos. El bosc era accessible i era el nostre punt de trobada, on hi jugàvem si la pluja no ho impedia. Les tardes d'agost, més plujoses, ens trobàvem amb els cosins per jugar a "El Palé" conegut amb el nom del Monopoli, o bé a "la canasta".
Ens aplegàvem a veure la màquina de batre, com construïen el paller de Ca la Filomena, o la matança del porc, al bell mig del carrer, gairebé davant de casa. Dues portes més avall, a Cal Sastre, anàvem a comprar-hi la llet, i ens agradava veure com en Lluís o la Margarida m
unyien les vaques, omplint la galleda que després abocarien a la nostra lletera.
El meu primer contacte amb el mossèn va ser quan anava a la rectoria i em feia classe del llatí que utilitzàvem a la missa. Calia que com a bon escolà sabés respondre correctament en llatí.
Mn. Josep i la Rosa, la seva majordona, organitzaven la tómbola a les antigues escoles, on a l'entorn s'hi troba un monument en memòria de Carles Riba.
Una altra empenta forta va ser posar en marxa després de molts anys, el restaurant de la Mare de Déu de Cabrera. Amb totes les adversitats possibles, diumenge rere diumenge pujaven a obrir el restaurant per acollir els excursionistes que s'hi deixaven caure.
També recordo el taller que varen muntar perquè dones de Cantonigròs poguessin dur uns diners a casa.
Mn. Josep era molt catalanista, però molt discret. Donava classes a Roda de Ter, per completar una jornada molt atapeïda.
Han estat molts anys de vida i dedicació a Cantonigròs, i la gent que l'ha conegut recordarà sempre una persona senzilla, amb el seu caràcter i energia quan convenia, enamorat del Collsacabra, disposat sempre a ajudar a qui calgués.
Mn. Josep va succeir un rector que era tota una institució, molt apreciat per tot Cantonigròs, però el seu treball durant tots aquests anys no l'haurà deixat enrere, i es mereix un reconeixement de totes les persones que en un moment o altre de la nostra vida hem gaudit del paisatge i la gent de Cantonigròs.
a muntanya de Cabrera i el Pla d'Aiats, al darrera, l'he extret de Vilaweb, que també es fa ressò de la mort del mossèn.A Cantonigròs hi vaig començar a pujar el mateix any que vaig néixer, el 1955. Cada any, quan acabàvem el curs escolar, agafàvem les maletes i pujàvem a passar-hi l'estiu. Eren gairebé tres mesos de vacances en un indret sense comoditats i amb problemes d'aigua, de llum, però on ens ho passàvem molt bé. Els primers anys amb els cosins, que en teníem una bona colla, i ja de més grans, amb els amics amb qui compartíem estada.
Era un Cantonigròs molt diferent al d'ara. El Festival de Música encara trigaria a arribar, i el carrer anava ple de bicicletes, pocs cotxes i poques motos. El bosc era accessible i era el nostre punt de trobada, on hi jugàvem si la pluja no ho impedia. Les tardes d'agost, més plujoses, ens trobàvem amb els cosins per jugar a "El Palé" conegut amb el nom del Monopoli, o bé a "la canasta".
Ens aplegàvem a veure la màquina de batre, com construïen el paller de Ca la Filomena, o la matança del porc, al bell mig del carrer, gairebé davant de casa. Dues portes més avall, a Cal Sastre, anàvem a comprar-hi la llet, i ens agradava veure com en Lluís o la Margarida m
unyien les vaques, omplint la galleda que després abocarien a la nostra lletera.El meu primer contacte amb el mossèn va ser quan anava a la rectoria i em feia classe del llatí que utilitzàvem a la missa. Calia que com a bon escolà sabés respondre correctament en llatí.
Mn. Josep i la Rosa, la seva majordona, organitzaven la tómbola a les antigues escoles, on a l'entorn s'hi troba un monument en memòria de Carles Riba.
Una altra empenta forta va ser posar en marxa després de molts anys, el restaurant de la Mare de Déu de Cabrera. Amb totes les adversitats possibles, diumenge rere diumenge pujaven a obrir el restaurant per acollir els excursionistes que s'hi deixaven caure.
També recordo el taller que varen muntar perquè dones de Cantonigròs poguessin dur uns diners a casa.
Mn. Josep era molt catalanista, però molt discret. Donava classes a Roda de Ter, per completar una jornada molt atapeïda.
Han estat molts anys de vida i dedicació a Cantonigròs, i la gent que l'ha conegut recordarà sempre una persona senzilla, amb el seu caràcter i energia quan convenia, enamorat del Collsacabra, disposat sempre a ajudar a qui calgués.
Mn. Josep va succeir un rector que era tota una institució, molt apreciat per tot Cantonigròs, però el seu treball durant tots aquests anys no l'haurà deixat enrere, i es mereix un reconeixement de totes les persones que en un moment o altre de la nostra vida hem gaudit del paisatge i la gent de Cantonigròs.
1 comentari:
Jo vaig ser alumne seu al col·legi de Roda i sempre el recordaré com un molt bon home i mestre. D'ell vaig aprendre, entre d'altres coses, l'amor per la llengua i el país. Només em queda donar-n'hi les gràcies i tenir-lo sempre present en el record. Descan-s'hi en pau Mossèn.
Publica un comentari a l'entrada