Avui hem baixat a la Foradada, un indret de la riera que voreja Cantonigròs, on hi ha un saltant d'aigua al costat de la roca foradada.
El camí ha canviat molt, de quan era una criatura i passava els estius a Cantoni. Abans tot era un camí estret i avall; ara, des de fa uns quants anys, hi ha un camí més ample que fa giragonses, molt assolellat, i tot fa pensar que serveix per a les màquines que treballen al bosc. Del camí vell se'n conserven trams que esdevenen dreceres. Al tram final, totalment ombrívol, hi han col·locat una barana que resulta molt útil per a gent gran, com el meu pare que als seus vuitanta-sis anys llargs, s'ha atrevit a baixar.
La desil·lusió? La foradada sense saltant d'aigua I el llac molt petit. Els meus fills, però, contents de barallar-se amb unes quantes granotes, i un parell o tres de serps d'aigua.
Allà baix una parella suïssa amb dues filles, residents a Barcelona i enamorats d'aquesta part del país. Més tard una altra parella, aquest cop amb filla i fill, i ningú més. Segur que abans s'hi baixava més. Ara hi ha altres costums i nosaltres mantenim la tradició. Tant de bo l'any vinent hi trobem aigua!
El camí ha canviat molt, de quan era una criatura i passava els estius a Cantoni. Abans tot era un camí estret i avall; ara, des de fa uns quants anys, hi ha un camí més ample que fa giragonses, molt assolellat, i tot fa pensar que serveix per a les màquines que treballen al bosc. Del camí vell se'n conserven trams que esdevenen dreceres. Al tram final, totalment ombrívol, hi han col·locat una barana que resulta molt útil per a gent gran, com el meu pare que als seus vuitanta-sis anys llargs, s'ha atrevit a baixar.
La desil·lusió? La foradada sense saltant d'aigua I el llac molt petit. Els meus fills, però, contents de barallar-se amb unes quantes granotes, i un parell o tres de serps d'aigua.
Allà baix una parella suïssa amb dues filles, residents a Barcelona i enamorats d'aquesta part del país. Més tard una altra parella, aquest cop amb filla i fill, i ningú més. Segur que abans s'hi baixava més. Ara hi ha altres costums i nosaltres mantenim la tradició. Tant de bo l'any vinent hi trobem aigua!
1 comentari:
L'estiu passat vaig anar-hi amb els meus dos fills. Recordo una mena de cova o cobert al costat de la paret. Tampoc vaig poder gaudir del salt d'aigua. Suposo que a la primavera deu haver un major cabdal. La veritat un lloc preciós i només a mitja hora de Cantonigrós.
Publica un comentari a l'entrada