El món polític està vivint un temps de molta crispació. Es tracta d’una afirmació que no ve de nou a ningú, perquè la trobes a totes les portades dels diaris i a les presentacions de les notícies de ràdio i televisió. El problema, però, no seria aquest sinó fos que aquesta situació contamina, de manera intencionada, la vida social de l’estat espanyol i a Catalunya d’una manera especial.
Una altra afirmació repetida és la que defineix l’actual sistema democràtic com el menys dolent. Precisament una de les debilitats del sistema és que se sosté únicament per un procés electoral cada quatre anys. Això fa que després d’unes eleccions ja comenci a treballar la maquinària electoralista per preparar el terreny.
El sistema de democràcia representativa ha convertit la política en una professió, i del seu exercici, en una necessitat de subsistència. Sóc conscient que moltes persones veuen bé que els polítics siguin professionals. Com en totes les coses, tot és discutible, però valdria la pena de fer l’exercici d’analitzar què passaria si l’exercici d’un càrrec polític s’entengués com un treball temporal, sense continuïtat eterna. Generalitzar és perillós ja que sempre et trobes amb exemples que contradiuen la teoria, però quan aquests són l’excepció, es confirma el plantejament.
Partint de la base que totes les persones que opten a presentar-se a unes eleccions, de l’àmbit que sigui, ho fan sota el convenciment que es consideren preparades i il·lusionades per servir la comunitat, la necessitat que es crea de perpetuar-se al lloc assolit, no sempre és bona companya de viatge. A vegades no és només la necessitat personal, sinó la del partit al qual l’electe es veu compromès. Imagineu-vos per un moment que l’alcalde, el diputat o el senador de torn, exercís el seu càrrec sense pensar en una reelecció, quin pes es trauria de sobre!
Un dels perills de la democràcia representativa és el clientelisme polític; allò d’actuar de manera que en surtin beneficiats aquells que després em votaran. És una pràctica força corrent, i accepto que no sempre se n’és conscient. Potser per això la gent menys afavorida sempre hi surt perdent, ja que són els que menys poden donar a canvi, però es tractaria d’un error conceptual, ja que la seva força podria ser molt més gran, si se’n prengués consciència i tots fessin el pas.
No tothom té la voluntat de plegar quan està rebent tants elogis i prestigi. És aquesta supèrbia que tenim una mica tots, que a la llarga ens fa perdre, i si no fixeu-vos en els exemples que ens brinda la història.
La crispació política de la qual us parlava al començament, i que té conseqüències per a la societat, és una bona manera per emboirar i amagar la crua realitat, de l’ànsia de poder, de voler governar per manar i dirigir a la manera que més afavoreixi els interessos de la classe o grup que representen.
És per tot això i més arguments que podríem destriar, que necessitem una sortida de l’atzucac que ens hem ficat, i aquesta podria ser la implantació del model de democràcia deliberativa, que no és una alternativa al model actual, sinó complementària: possibilitar que la societat pugui implicar-se més en la gestió de l’administració pública, informant-se, deliberant i decidint el futur d’allò que els condiciona com a membres d’aquesta societat.
El model participatiu no és fàcil, però n’hem d’anar aprenent i, per sobre de tot, hem de ser capaços d’acceptar que tot allò que estem planificant i executant, és seguit de prop per les persones que ens han donat la seva confiança i la responsabilitat de decidir el camí a seguir, però mai d’esquena, perquè els resultats electorals no ens donen dret a tot.
L’actitud d’un dels principals partits polítics espanyols, intoxicant la societat, és reprovable, perquè només ens porta a la desestabilització social, i en conseqüència a un empobriment de la nostra vida col·lectiva. La veritat és que poca cosa podem fer per contrarestar la força en què arriba, però com a mínim ho hem d’intentar a partir d’una actitud clara de rebuig a entrar en aquest joc, i defensar una altra manera de viure la política i la vida comunitària. El mes de maig hi ha eleccions i caldria tenir el cap molt fred per valorar quina és o quines són les opcions de govern municipal que més clarament poden defensar els interessos de la vila, i qui es presenta amb millor currículum per garantir una bona gestió. No podem caure el parany de les picabaralles que no porten enlloc, o traslladar discussions d’altres àmbits quan el que estem confeccionant és el govern municipal d’Arenys de Mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada