La història l'escriu el guanyador

Diuen que la història l’escriu el que guanya, i és ben cert que qui perd no té cap possibilitat. La història de la guerra civil i el franquisme, de mica en mica va agafant perspectiva i cada vegada queden menys testimonis directes dels primers anys. Sortosament, però, encara seríem a temps de rescriure les pàgines que la dictadura va falsejar i va ensenyar a les generacions de la postguerra.
La llei de la memòria històrica havia de servir per impedir que la història que perduri al llarg dels segles, sigui la interpretació dels guanyadors, és a dir, dels revolucionaris que es varen apoderar del govern de la República, amb el cop d’estat del general Franco, però tot fa pensar que no serà així. Una vegada més el fals pudor guanyarà a la veritat més crua, i tan sols aconseguirem quatre subvencions més per fer callar les veus que reclamen justícia.
No crec que fóra posicionar-se a l’esquerra el fet d’exigir l’anul·lació dels judicis sumaríssims, com tampoc veuria un encert de qui es manifesta de dretes, defensar-los. Penso que els pensaments dretans i esquerrans es poden posar d’acord per anar en contra d’una dictadura i les seves conseqüències. Més aviat crec que o bé es tracta d’immaduresa política, o s’hi amaga un cert consentiment, dissimulat perquè no queda bé.
Ahir ja escrivia sobre el posicionament dels partits polítics davant la proposta de llei que avui es presentava al Congrés de Diputats. No acabo de veure clara la posició de Convergència i Unió. No sé si saben massa cap on decantar-se. Caldrà seguir-ho de prop. Jo encara confio que Catalunya és diferent del conjunt d’Espanya, també en aquest tema, i vull imaginar-me que una vegada constituïts com a nació, la història la sabríem rescriure com cal, dient qui va fer el mal pas, però, això si, tenint en compte les accions de tots, independentment de si estaven en un bàndol o l’altre.