Seguint el fil del cas Rubiales

Arran dels fets provocats pel màxim dirigent del futbol espanyol, el senyor Rubiales, han anat apareixent actituds i pràctiques habituals en aquest entorn i semblants, que d'alguna manera ens han escandalitzat. El cas del president de la federació catalana de futbol, el senyor Soteras, en seria un exemple. Desconeixem què passarà, i si fruit de la investigació de diaris com l'ARA, s'aconseguirà arraconar uns personatges que tenen una manera d'actuar molt poc edificant.

Amb situacions com l'actual t'adones que si rasquéssim una mica més trobaríem coses que no ens imaginem. A vegades donem per entès que l'aigua no és clara, però ho deixem passar fins que no hi ha alguna cosa que surt a la premsa i es fa viral. Llavors tots correm al darrere.

Tot això em confirma que la nostra societat és massa permissiva amb segons quines pràctiques. Ens costa molt poc criticar al carrer o Internet, però iniciar un procediment de denúncia i fer-ne el seguiment fins a les últimes conseqüències no és habitual.

És cert que moltes persones que ostenten poder, no només polític, sinó també social, tenen l'habilitat de crear un entorn favorable que els riu les gràcies perquè en el fons hi surt guanyant. La reacció primera de l'assemblea de futbol, aplaudint el senyor Rubiales quan afirmava que no dimitiria, és una demostració clara de com es fan les coses, i per què aconsegueixen mantenir-se al poder.

Em ve a la memòria la notícia que sortia l'altre dia sobre la contaminació dels reactors dels avions, i el fet que el combustible que utilitzen no té la càrrega d'impostos que sí patim els conductors d'automòbils. L'explicació és la força del lobby corresponent a Europa. Desconec el tema i per tant no hi puc aprofundir, però és una demostració més que la nostra societat és poc transparent i que hi ha uns quants que dominen els fils i els altres anem dient Amen a tot.

No es tracta de mantenir el pols a tot, però sí que seria bo que no ens empasséssim tan fàcilment les coses. La solució, però no és reaccionar amb insults i queixes que no porten enlloc, sinó treballar perquè els organismes que hi poden posar remei, lluitin per erradicar les males pràctiques. Això passa per confiar en aquestes institucions i els seus representants, i probablement ja hi trobem el primer obstacle. 

Soc força crític amb la premsa actual. No tenim uns exemples gaire bons ni saludables, però, fet i fet, potser haurem de confiar-hi una mica més, probablement no amb els ulls clucs, però insistir perquè dediquin temps i esforços a revelar-nos què passa al món i com podem denunciar aquestes males pràctiques.