Feia dies que no llegia notícies de Ucraïna, no sé si degut a que tampoc estic tant atent a tot el que passa al món, en època d’estiu, o bé perquè ja ens hem acostumat tant a la guerra que ja res no ens impressiona, res és notícia. Avui, però, he vist la informació de l’atac a nous objectius civils, res militar, encara que els russos ho neguin. Ja no es tracta dels famosos efectes col·laterals, sinó que directament s’ataca als civils, probablement per sembrar la por i el desconcert. Per desanimar la gent.
La crueltat de la guerra no té límits. Podies entendre que històricament hi havia unes víctimes, els soldats, que patien les conseqüències de les guerres, i els seus familiars ploraven la seva pèrdua. L’evolució de la guerra, i no és pas nou d’ara, ens ha portat a la destrucció i matança de les persones que no hi participen, i no és casualitat, sinó volgut.
No hi ha cap tipus de justificació per a la guerra i la destrucció. Tot el que es pot dir es pot rebatre fàcilment, però malgrat això les guerres continuen i en són moltes les que coincideixen ben entrat el segle XXI.
Nosaltres estem molt entretinguts amb tot el que passarà la setmana entrant quan s’haurà de constituir el nou Congrés de Diputats. No tenim la certesa de res, més enllà que l’actual presidenta no vol repetir, encara que tampoc tenia assegurada la cadira. I tot això passa mentre russos i ucraïnesos continuen en guerra, sense veure-hi un final proper.
Ni els governs europeus ni les institucions internacionals són capaces d’aturar i fer servir el sentit comú. ¿Com es pot entendre un atac a un restaurant o a un edifici d’habitatges gens a prop de cap instal·lació militar que expliqués una falla en la direcció de l’obús?
Són les víctimes d’una guerra les que ens haurien de demanar responsabilitats. Als que han generat el conflicte i a qui no ha estat capaç de posar-hi remei. Ucraïna no és l’únic país que està patint la guerra. Etiòpia és un altre punt de conflicte, però tenim exemples de morts innecessàries i injustificades sense que s’hi hagi declarat la guerra, com pot ser Israel, que fa massa anys que duren. Fins quan haurem de patir aquesta xacra en algun punt o altre del planeta?
Molt em temo que la guerra forma part del nostre pa de cada dia, i que mentre hi hagi vida en aquest món no ens la traurem de sobre. És important que siguem conscients de la situació que pateixen molts pobles d’aquest món, i que siguem capaços d’aixecar la veu per reclamar un paper determinant als poders polítics i socials que hi poden fer alguna cosa per aturar la barbàrie i la manca de sensibilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada