Prou!

La Natza Farré, a l'ARA, m'ha inspirat el títol d'aquest post, i en certa manera el contingut del mateix. Prou! és l'expressió que tots hauríem d'utilitzar contra les injustícies d'aquest món. No tots, però, tenim les mateixes facilitats per expressar-ho. Al nostre país, on ens queixem tant pel tracte que rebem de l'estat espanyol, no patim la repressió que trobem en països com l'Iran, Rússia, Afganistan... i molts més. Allà dir Prou! no representa el mateix que dir-ho a casa nostra.

Hi ha persones que s'enfronten amb la mort directament. La seva vida corre perill si s'encaren als seus governs repressors. No és el mateix dir-li Prou! al president Putin, a l'aiatol·là Alí Khamenei o als talibans que dominen l'Afganistan, que no pas dir-li al president del govern espanyol o les institucions judicials espanyoles que tenen controlada la política del país. Uns i altres en fan cas omís, però els primers no tenen manies a l'hora de tancar-te a la presó, on la teva vida corre perill, com s'ha demostrat recentment a l'Iran.

Durant el franquisme teníem molt clar que calia dir Prou!, i d'alguna manera ens hi vàrem enfrontar, i uns quants s'ho varen passar malament de veritat. També hi va haver víctimes mortals. Ara ens queixem molt des de la butaca de casa, i com a molt sortim cada onze de setembre a reivindicar els nostres drets. El resultat és negatiu: no passa res!

Cal dir Prou! als assassinats de dones víctimes del masclisme imperant; a la pobresa desatesa mentre les grans companyies i bancs obtenen grans beneficis; a la repressió contra les persones migrades per culpa de la fam o de la guerra... I ha moltes causes pendents de resoldre que nosaltres hauríem de manifestar-nos-hi en contra per la desídia dels nostres polítics. Ens queixem quan ens toquen la butxaca, quan en rebem les conseqüències directes, però ens quedem a casa quan tot és molt lluny, quan les víctimes no tenen res a veure amb nosaltres.

Aquests dies he estat llegint l'obra "el mag" de Colm Tóibín, i realment m'adonava que els humans, i en aquest cas els europeus, som realment estúpids i repetim els mateixos errors de sempre. No escarmentem. L'experiència del nazisme, a la meitat del segle XX, no ha servit per evitar l'escalada de la ultradreta, com estem veient a Suècia, Itàlia, i també a Espanya.

És per això que hauríem de ser capaços de dir Prou! per molts motius, tots ells significatius de la mala manera que tenim d'organitzar-nos, i del mal ús de la política. Hem estat molts anys vivint ben cofois, pensant que érem una democràcia, ja no dic consolidada, i ens adonem que al nostre costat hi ha persones que pateixen injustament. Cal obrir els ulls i lluitar per canviar aquesta tendència al caos, a l'agreujament dels problemes que són fruit de les desigualtats. Prou!