Han passat cinc anys

Avui fa exactament cinc anys que iniciàvem les nostres vacances al sud de Noruega amb moltes ganes de veure aigua en abundància. Ja llavors enyoràvem l'aigua al nostre país i això que no estàvem en la situació que ens trobem avui. L'objectiu era veure els fiords noruecs i descobrir noves terres. D'alguna manera trobar allò que no tenim a casa, la qual cosa no vol dir que a casa nostra no hi hagi contrades prou interessants i boniques, i que probablement desconeixem i no arribarem a visitar mai.

Va ser el mateix vespre d'haver arribat a Bergen que ens vàrem assabentar de l'atemptat a les rambles de Barcelona. Ens va cridar l'atenció les imatges que la televisió noruega passava, i que el guia del viatge es va encarregar de notificar-nos. Tot i que en tots els hotels que anem hi ha la televisió preparada, no tenim el costum d'engegar-la. No és aquest el nostre objectiu.

Si bé ens vàrem assabentar dels fets de Barcelona i Cambrils, no va ser fins a la tornada que no ens vam fer realment càrrec de la gran tragèdia, amb moltes víctimes, els familiars de les quals encara reivindiquen el reconeixement.

Potser sí que els fets de setembre i octubre d'aquell 2017 varen treure protagonisme als atemptats del mes d'agost, però sempre he pensat que la policia i també l'estat no van destinar prou energia per esbrinar què va passar realment, i per què no es va poder evitar.

Han passat cinc anys i el recordatori és dolorós, no només per les morts i les persones ferides, sinó perquè molts afectats no han estat atesos com caldria esperar. Som conscients que la mort d'un familiar és irreparable, però sí que esperes consol de qui té la possibilitat de treballar a fons les raons que varen fer possible els atemptats. Em temo que per més temps que passi, el mal record de com s'ha fet tot plegat durarà sempre, i no hi haurà manera de recuperar la pau que és tan necessària per viure feliç.

Diuen que el temps tot ho cura, però quan les ferides no es treballen correctament, aquestes no arriben a cicatritzar mai, i crec que això és el que ha passat i passa amb els atemptats del 17 d'agost de 2017. Un dia que per a la nostra família era motiu de joia i il·lusió, perquè no sempre tens l'oportunitat de fer un llarg viatge i descobrir nous territoris, però que per a moltes famílies va ser l'inici d'un drama que encara perdura, i que els nostres responsables polítics han estat incapaços de resoldre de la millora manera possible. Serveixi aquest meu post d'homenatge a les víctimes i els seus familiars d'aquells tràgics esdeveniments del mes d'agost.