Ahir em vaig retrobar amb excompanys quaranta-quatre anys després. No sóc persona de recordar èpoques passades, sobretot quan han estat fets que has viscut de manera forçada, sense cap entusiasme. Això no vol dir que no apreciïs l'amistat de les persones, però sí que fa que siguis més fred a l'hora de fer memòria i reviure el passat.
Atesa la situació que estem passant amb la pandèmia del coronavirus, que no deixa que ens puguem trobar de manera presencial, més enllà de la família i persones més properes, la trobada d'ahir va ser virtual i va servir per veure'ns persones que vàrem conviure durant tres mesos, ara fa quaranta-quatre anys, i que jo no havia tornat a veure.
Realment, les persones que han fet possible la trobada tenen molt de mèrit i segur que disposen de molta informació al respecte, però a mi em podien colar qualsevol persona i no m'hauria adonat si havíem coincidit abans o no, ja que ni la memòria ni les imatges m'hi ajudaven. Tots hem canviat molt, i quaranta-quatre anys són molts anys, si entremig no hi ha hagut cap contacte, i desconeixes la vida que ha dut una i altra persona, i encara més si vius a molts quilòmetres de distància.
Va ser interessant adonar-te que han passat molts anys, i també moltes coses, fins al punt de veure que llavors poc podies imaginar-te que arribaries a ser i estar on sóc ara. No puc dir que en guardi un mal record, perquè la veritat és que gairebé no en guardo cap record. Estic convençut de la nostra capacitat de seleccionar els nostres records i fer espai al nostre cap, perquè ens hi càpiga bé allò que ens interessa recordar.
L'experiència va ser agradable i felicito les persones que ho han fet possible. Espero no trigar quaranta-quatre anys més per fer una nova trobada, més que tot perquè ja no hi seria a temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada