M'acabo d'assabentar de la mort de la Cristina, una dona de només quaranta-dos anys. No m'ho podia creure i m'ha dolgut moltíssim. Quan passen fets com aquest el primer que penses és que no és just. Que no pot ser que una persona tan jove i plena de vida se'n vagi. És molt trist!
A la Cristina la vaig conèixer quan vaig exercir de regidor de govern a l'Ajuntament de la vila. No hi tenia un tracte directe, però com que m'hi passava moltes hores, la veia de tant en tant. Va ser llavors quan va presentar-se a les oposicions i va guanyar la seva plaça. Després, l'acostumava a veure quan jo sortia cap a Mataró, a treballar, i ella passejava el seu gos per la pujada del cementiri. Ens saludàvem. Era tot un ritual.
Desconeixia l'estat de salut de la Cristina i feia temps, potser degut al confinament, que no la veia. És per això que la notícia m'ha sorprès i dolgut al mateix temps. Avui, quan estava pensant en el tema a tractar en el meu post diari, he tingut clar que no podia fer res més que recordar la Cristina i la seva família, que l'ha perdut. Els acompanyo en el sentiment, en aquests moments tan difícils. Els desitjo que recordin la sort d'haver conviscut amb ella tots aquests anys, i que siguin forts a l'hora de superar aquesta gran pèrdua. Segur que recordaran grans moments i això és el que convindrà que recordin en el fons del seu cor. Adéu Cristina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada