El 17 de febrer d'enguany es varen complir setanta anys de l'execució, per l'exèrcit feixista, de quatre dirigents comunistes, al Camp de la Bota, un d'ells en Joaquim Puig Pidemunt. Tot i que va néixer a Osor, a les Guilleries, Puig i Pidemunt va venir a viure a Arenys de Mar, i en som molts que n'hem conegut els germans, entre ells la Paulina amb qui havia tingut alguna conversa mentre comprava els cigrons o les mongetes que amb tanta estima cuinava.
Fa uns dies vaig llegir un escrit sobre les memòries de la resistència antifranquista, d'Antoni Batista, al diari ARA, "Joaquim Puig Pidemunt, la premsa afusellada", i m'ha semblat que, tot i el meu desconeixement sobre detalls de la seva vida i mort injusta, n'havia de fer esment en el meu racó virtual.
Sovint ens oblidem del passat històric i, en canvi, ens fixem en els esdeveniments actuals i ens imaginem què se'n dirà d'aquí a trenta o quaranta anys. Segur que hi haurà treballs que ho tractaran en detall, ja que malauradament s'estan produint moltes injustícies. Hauríem, però de mirar més el passat per adonar-nos que la vida avança amb uns moviments cíclics i, massa sovint, som incapaços d'aprendre de l'experiència i d'evitar de caure en els mateixos errors.
Joaquim Puig Pidemunt va treballar per al país, des del PSUC i amb implicació en la revista Treball, clandestina en temps de la dictadura, de la qual en fou director. Això ens ensenya que tots estem cridats a defensar el país, la llengua i la cultura, des de diferents vessants, cadascú des de l'entorn i coneixement que les circumstàncies ens han dut, però amb valentia, sobretot quan, malgrat les dificultats del moment actual, no podem comparar la nostra situació amb la de Puig Pidemunt en plena revenja franquista, abolits tots els drets, fins i tot els més elementals.
He volgut visitar el carrer que la vila d'Arenys li va dedicar, a la part alta de la població. Un petit carrer que d'alguna manera el fa present per al futur de les nostres generacions. La memòria històrica ha de sobreviure, i per això el meu horror quan sento dir entre els extremistes de dreta que s'ha d'esborrar. És una manera voler fer-nos oblidar el mal comès i passar pàgina sense culpabilitzar-ne els seus autors ni treure'n cap aprenentatge per a les futures generacions. Aquest oblit no és bo per a ningú, perquè es manté latent sense que en puguem treure cap tipus d'experiència ni lliçó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada