Puc entendre la desesperació d'Stefan Zweig observant la indiferència i tranquil·litat de molts escriptors i intel·lectuals europeus en els preparatius del que acabaria essent el naixement de la pitjor tragèdia del segle XX, que va portar a la segona guerra mundial. Espanya, seguint l'experiència dels darrers mesos d'Europa, observa sense immutar-se el ressorgir de l'extrema dreta, amb unes consignes i discursos indignes i perillosos per al manteniment de la pau i els drets humans.
No és només la reacció d'impresentables líders polítics davant la situació injusta dels nostres presos polítics, avui es compleix un any de captiveri, sinó també les amenaces als catalans, que volen retenir, no pas per simpatia, sinó per sotmetre'ns.
Es fa molt difícil estimar i desitjar la unitat d'Espanya quan veus la consideració que ens tenen i l'odi que sembren entre els espanyols humils que tot s'ho empassen, perquè tots els canals de comunicació fan pinya amb els partits polítics corruptes i prevaricadors.
Un any de presó preventiva per a dues persones acusades injustament d'uns delictes inexistents, que no acabaran de sentenciar-se, però que el mal ja està fet. No hi pot haver sentència de culpabilitat d'uns delictes que no han existit, com clarament demostren les imatges observades, i que només se sustenten en el revengisme d'un Estat autoritari, prevaricador i calumniador.
No només avui, però la data ho fa destacar, recordem els nostres presoners innocents que paguen per la maldat dels poders polític i judicial espanyols. On és l'esquerra espanyola de veritat? On són les persones que caldria suposar que reivindicarien la justícia al país? Què se n'ha fet de l'Espanya civilitzada i crítica davant la injustícia? El panorama no és gens esperançador, i el terreny massa propici per a l'arrelament de moviments ultradretans, populistes i gens democràtics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada