Aquest ha estat un cap de setmana que m'he dedicat bàsicament a temes familiars, gestions que a vegades s'acumulen i que et calen hores lliures, i també ganes o necessitat, per poder-ho fer amb calma i evitar que tot s'endarrereixi. He aprofitat un cap de setmana de mobilització unionista que, segons sembla ha funcionat prou bé, vull dir que han vingut molts turistes espanyols a manifestar-s'hi.
Ho dic sense coneixement de causa perquè des de divendres la televisió l'hem tingut apagada i com a molt he rebut informacions a través de les xarxes socials, i aquestes acostumen a ser força esbiaixades.
Ho vaig deixar divendres quan es va donar per fet que el President compareixeria dimarts al Parlament per explicar la situació. Entenc que explicarà més enllà de què ha passat, que tots ho hem vist, què passarà o pretén que passi els propers dies.
Sí que he llegit la premsa escrita i he vist que ara més que mai tothom demana diàleg. Crec que és en Toni Soler qui escriu que molts contraris al referèndum i al procés, ara es voldran posar la medalla i pretendre donar lliçons perquè ells ja deien que calia diàleg, però no reconeixeran mai que, si aquest arriba, haurà estat gràcies als valents que s'han enfrontat a l'Estat, el Constitucional i Fiscalia, sense els quals el diàleg no hauria arribat. Permeteu-me, però, que encara dubti que l'orgullós Rajoy cedeixi a dialogar.
De fet ho hem escrit molts, sense necessitat de postular-nos, si no ho hem volgut, perquè això passa sempre: els canvis sempre són fruit de trencaments, després les lleis s'adapten a la realitat, i tot gràcies als provocadors que s'han mullat. És una demostració que la llei no està per sobre del bé i del mal, i valdre's de majories absolutes per negar la paraula, no és voluntat democràtica, sinó autoritarisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada