Hi ha diferents motius per induir la desafecció a la política, que cada vegada guanya terreny. A més de còmodes ens hem tornat cada cop més pràctics i tot allò que no serveix per a res no interessa perdre-hi el temps. Ja em direu de què en traiem que el senyor Javier de la Rosa comparegui davant una comissió parlamentària, si està decidit a no respondre cap pregunta. Si més no hi ha altres compareixents que s'ho passen bé i xerren perquè tenen boca, encara que al final tampoc ens és útil.
Costa molt de fer entendre la utilitat d'algunes actuacions parlamentàries, fins i tot del mateix Parlament en ple, o en el cas d'Espanya, del Congrés de Diputats. Les escenificacions teatrals i els aplaudiments allargats per veure qui guanya, resulten pobres i ridículs. Pocs diputats tenen una dialèctica i un discurs que puguis dir que alguna cosa n'aprens. Hi ha qui insulta, cosa que a algú li pot agradar, però a mi no. D'altres menteixen descaradament amb el suport de la seva bancada. Poca serietat i poques decisions importants i positives per a la ciutadania.
I el PSOE i el PSC tornen amb la cançó de l'enfadós. Ara són amics, ara es barallen, ara el PSC s'agenolla, ara el PSOE l'imposa un càstig. En aquests moments estem en la fase de l'amenaça als alcaldes que donin suport al referèndum. És aquell estira i arronsa tan desagradable que els manté lluny dels primers llocs i sense possibilitats de governar, deixant que sigui la dreta més casposa la que es mantingui al capdavant. Això també crea desafecció... o potser avorriment!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada