Quaranta anys de la mort del dictador

Demà divendres farà exactament quaranta anys de la mort del dictador espanyol. Una mort esperada per moltes persones que varen patir la dictadura, plena d'assassinats i judicis sumaríssims. Una mort que aplanaria el camí a la transició democràtica, que ens faria sortir del cul-de-sac en què ens havia situat la llarga agonia del dictador.

Demà és el dia en què els nostàlgics de l'antic règim, la majoria d'ells nascuts després de la mort de Franco, surten al carrer per recordar la figura del dictador. Però el pitjor de tot, no és l'existència d'aquestes persones predemocràtiques, sinó el fet que polítics franquistes han gaudit dels privilegis del sistema democràtic, sense haver pagat per la seva responsabilitat històrica.

Hem venerat una transició que ha estat injusta per a les víctimes del franquisme, amb una successió de governs d'esquerra i dreta, sense que en cap moment s'hagi plantejat seriosament demanar disculpes per les morts injustes, ans al contrari, perquè han estat els botxins els que han gaudit del perdó sense penediment.

Quaranta anys també d'ignomínia, de la vergonyosa Marxa Verda. Quaranta anys vergonyosos, no només per Espanya, sinó també per la mateixa Nacions Unides, incapaces de donar una sortida justa als ciutadans sahrauís.