Una de les acusacions que es fa des de Catalunya al PSOE és la seva incapacitat per desmarcar-se del PP en qüestió territorial. Per una banda és lògic que el PSOE defensi com el PP la unitat espanyola, però a alguns ens agradaria que els arguments fossin diferents.
El PSOE ho ha intentat diverses vegades, però hi ha una llosa que pesa molt i aquesta és el suport dels ciutadans espanyols a l'hora de debatre les singularitats dels diferents territoris de l'Estat, digueu-ne autonomies, regions o nacions, per treure-li contingut polític. Davant de l'exaltació d'un fals patriotisme, el partit socialista ha caigut en la trampa i ha desaparegut en l'ombra del PP.
Avui llegia que Mariano Rajoy confiava que el futur líder del PSOE es posaria al seu costat defensant la unitat d'Espanya. Jo crec que Rajoy el que espera és que el nou líder es mulli i combati amb totes les seves forces les aspiracions sobiranistes catalanes. Si m'hagués d'escoltar, o llegir, li diria que no patís, que guanyi qui guanyi el PSOE continuarà al seu costat, amb lluites internes i passos endavant i enrere. El sentiment federal no deixa de ser una il·lusió, un miratge que no va més enllà de les campanyes electorals.
També he llegit les declaracions d'Iceta a l'entrevista que li fa Basas a l'ARA, i cal dir que el nivell és molt més alt que el seu predecessor. Una altra cosa és pensar que el PSC amb ell de líder presencial, ja que fins ara ho ha estat des del darrere de les cortines, pugui canviar en res respecte a l'etapa anterior. Balmon i gent com ell continuen al davant i encara que Iceta li reconegui un error, quan va dir que al PSC no hi cabia tothom, la idea persisteix i si hi volen gent és perquè pensin com ells.
Comencen les vacances i la tardor caurà amb una data assenyalada, el 9-N, que per a molts és una fita, per a d'altres un objectiu i per a molts més una incertesa. Els que pronostiquen el futur estan callats, perquè les seves cartes estan mudes. Ningú s'atreveix a posar la mà al foc per avançar què passarà. Ni el mateix president Mas sap com acabarà tot plegat. És una corda gruixuda que els dos equips estiren cap a casa, que no es trenca ni avança a cap dels dos costats. Si no s'enfanga el terreny no hi haurà relliscades i guanyarà qui tingui més força, espero de la raó, però si plou massa, ningú es trobarà prou segur i el resultat serà una sorpresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada