Esperanza Aguirre i Duran Lleida, dues gotes d'aigua

A ningú no se li escapa que Duran Lleida necessita sortir a les primeres pàgines del diaris, dia sí dia també, i ho aconsegueix a base d'escriure cartes polémiques o fer proclames incendiàries. Algú podria pensar que després de tants anys tothom l'hauria de conèixer i deixar d'escandalitzar-se, però no! Tot i que ho ha fet sempre, encara ara aixeca rumors i patiments i fins i tot fa creure que la federació CDC/UDC està en perill. Res de res.

A l'Espanya profunda tenim un altre personatge del mateix estil. Es tracta d'Esperanza Aguirre que, el decantar-se de la primera línia de la política va ser un miratge. Ella ha continuat provocant que s'escrivissin moltes pàgines dels diaris, amb les seves declaracions i els seus enfrontaments amb altres dirigents del Partit Popular i, darrerament, amb les seves tesis sobre les relacions Catalunya-Espanya.

Va començar amb "Catalanitzar Espanya", després va venir "Catalanitzar Catalunya" i ara "Catalunya és propietat de tots els espanyols". Qui hi vulgui veure una estima cap a nosaltres... és un infeliç que va amb el lliri a la mà. El punt clau és el de la propietat. Nosaltres no som propietaris de nosaltres mateixos. Som propietat dels espanyols. Els alimentem a base d'esprémer-nos i encara els hem de donar les gràcies. Avui hem vist més mostres de seducció: la reducció de les inversions a Catalunya, i el que no sabem. 

Però estàvem parlant d'en Duran i l'Esperanza Aguirre i que no se m'enfadin per posar-los al mateix sac, però... això de voler sortir sempre a primera pàgina... Nosaltres dèiem que Duran volia ser ministre, i rèiem. Ara diu que no vol la independència, i espanta els seus socis. Probablement diu el que pensa, però si més no crida l'atenció, i això... va en la seva línia.