Quan t’obliguen a estrènyer el cinturó resulta traumàtic perquè d’alguna manera et fan canviar els hàbits, molts dels quals realitzes de manera inconscient i és només en aquestes situacions de reduccions que te n’adones.
Durant un any ben bo hem estat parlant de crisi i fixant-nos en les persones més fràgils, les famílies que han rebut directament els seus efectes, però en cap moment ens hem fixat en l’economia del nostre país, com si el continent estigués al marge de la realitat que afectava el contingut.
Per pressions de fora, el govern de Madrid s’ha vist obligat a acceptar que l’economia del país no anava bé i que calia prendre mesures dràstiques per millorar la situació. Unes mesures que no agraden ningú i molt menys els que les pateixen directament.
Fins ara parlàvem de famílies que havien caigut en desgràcia, però també de famílies que havien malversat els seus diners, i havien viscut massa alegrement sense pensar en el futur. D’aquestes famílies en teníem compassió, però els carregàvem amb la responsabilitat de no haver fet bé la feina. Ara, però ens trobem que famílies que han estat previsores i no s’han endeutat més del compte, patiran les conseqüències de la disbauxa general, d’aquells que han estirat més el braç que la màniga, dels bancs que no han tingut un no per a ningú, d’un consum desenfrenat com si tots fóssim milionaris. Les persones que han estat previsores no acceptaran de bon grat haver de pagar els plats trencats pels altres.
Quan el país no funciona, alguna part de culpa tenim i tampoc hem de presumir de no haver-nos deixat portar per la bonança. Aquest pensament, si més no, ens pot ajudar per acatar amb menys resistència les normes dictades per sortir de la crisi. Hem d’evitar deixar de ser solidaris, perquè ha de prevaldre la bonhomia i el respecte per als que no han estat encertats, encara que sigui fàcil d’entendre actituds més individualistes.
Permeteu-me una crítica al govern espanyol que, si no ha tirat enrere en la decisió de prendre les mesures que va anunciar que faria, ha actuat amb poc tacte, de manera desproporcionada i, sobretot, fent caure la llosa de les mesures sobre les persones de sempre, les de menys poder adquisitiu i menys recursos.
Si l’objectiu és corregir els excessos, la reducció d’un 5% de mitjana dels sous dels funcionaris no va en aquesta direcció, atès que en època de vaques grasses i forts salaris, els funcionaris varen continuar cobrant el seus sous pràcticament congelats. El excessos s’han de buscar a una altra part, més lligada a les inversions mal planificades, a l’excés d’endeutament, als estudis innecessaris, a la mateixa corrupció, a la bombolla immobiliària... I què podem dir dels pensionistes, que no tenen cap altra font d’ingressos que la seva pensió, la qual no destaca per exuberant. A uns i altres els suposa una reducció dràstica del poder adquisitiu i per tant del consum. Una reducció de la demanda que no és el millor per a la indústria i els serveis, que són els que generen mà d’obra i per tant redueixen la taxa d’atur.
Si en alguna cosa es diferencia un govern d’esquerres d’un de dretes és en la política social, que és la base de la seva filosofia política. I en el control del mercat de l’oferta i la demanda per corregir possibles desviacions, amb una funció redistributiva de la renda, pensant en les classes social menys afavorides. Les mesures contra la crisi que ha presentat inicialment el govern són totes elles contràries a aquesta filosofia, castigant els més vulnerables i, en el moment d’escriure aquest article, només ha deixat entreveure alguna mesura que aniria en la línia de gravar la renda de manera progressiva, no sé si per la pressió rebuda de la societat indignada amb la debilitat del govern.
Governar en època de crisi és molt fotut, siguis de dretes o d’esquerres, però el pitjor que pot passar és que es governi de manera dubitativa, per la desconfiança que genera i la repercussió que té en la recuperació econòmica de la societat. El govern de Madrid ha demostrat moltes mancances en política econòmica, i estem parlant del pal de paller. Ara que s’ha de prendre mesures antisocials, antipàtiques, que no agraden, resulta més difícil si el currículum és dolent, si la desconfiança està generalitzada.
No podem decantar la mirada de la realitat i per això hem d’acceptar mesures correctores per sortir de la crisi i evitar quedar immersos en un bucle, però ho hem de fer pactant amb totes les parts i solidàriament, sense que uns es beneficiïn del cost que pateixen els altres. Cal una bona planificació de la política econòmica a seguir, que aprofiti sinèrgies, sigui sostenible i que rendibilitzi els costos; una política clara i transparent, que ens permeti veure la llum d’aquest túnel que fa temps estem travessant.
Article publicat a l'Ametlla d'Arenys del mes de juny
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada