De les notícies d’avui a la premsa n’hi ha dues que m’han indignat profundament. Es tracta de dues notícies diferents però m’expliquen per què no acabo d’entendre el món on em toca viure i, a més, em deixen amb un sentiment d’impotència.
El jutge deixa en llibertat als dos detinguts per agressió racista. Un d’ells ha estat detingut setze vegades per haver participat en diferents atacs xenòfobs o relacionats amb la violència ultradretana. La pregunta que em faig és de què més ha de fer perquè quedi entre reixes? Cal esperar a que mati a algú?
Em molesta solemnement arribar a aquesta situació perquè em considero una persona tolerant, que creu en la justícia i que no tot s’ha d’acabar tancant la gent a la presó. Però arriba un moment que no trobo respostes que m’expliquin perquè la pobra víctima tindrà tants problemes per recuperar-se mentre que els botxins corren pel carrer com si no hagués passat res. I no es tracta d’un fet aïllat sinó que com a mínim ha passat setze vegades.
Expliqueu-m’ho perquè ho pugui entendre i m’alliberi d’aquesta ràbia continguda. I si ningú m’ho pot explicar, que li demanin al jutge, o al sistema judicial, o a qui pugui fer alguna cosa per evitar que les víctimes sempre rebin i els malfactors se’n surtin amb la seva.
L’altra notícia de què us parlava és la reacció de la Conferència Episcopal contra els col·lectius cristians que discrepen dels preceptes fixats per la jerarquia eclesiàstica, acusant-los de ser la causa de tots els mals. Com es pot ser tan cec? Perquè no fem una mica d’autocrítica? Perquè la culpa sempre és dels altres?
Accepto que la tendència de trivialitzar totes les coses no és la millor manera d’actuar. Estic d’acord que no ens podem deixar portar pel més fàcil i evitar sacrificar-se pels altres. Però d’aquí a pretendre que ningú reflexioni i que obeïm com ovelles als pastors amb qui ens ha tocat conviure, n’hi ha un bon trajecte. Sobretot amb l’exemple que la Conferència Episcopal Espanyola ha estat donant els darrers mesos.
Tampoc és just posar-ho tot al mateix sac i confondre a la gent. És molt fàcil barrejar inclinacions sexuals, avortament i teologia de l’alliberament. És una sortida fàcil i barroera que només pot explicar-se des d’un punt de vista retrògrad i amb ganes de tornar a posicions preconciliars.
Sens dubte que les conseqüències d’una notícia i l’altra són ben diferents però es converteixen en dos clars exemples que hi ha institucions i pràctiques que no encaixen en la societat actual i que no s’hi val a donar totes les culpes als altres. Si li donem la volta, podem sortir airosos de l’enfrontament amb la jerarquia eclesiàstica. Del que no tinc tan clar és de les decisions jurídiques que, sense negar la seva legalitat, considero que provoquen alarma social.
No he fet dos raonaments sinó que m'he deixat portar pels sentiments. No és mai la millor solució, però a vegades necessites desfogar-te una mica de tanta racionalitat.
El jutge deixa en llibertat als dos detinguts per agressió racista. Un d’ells ha estat detingut setze vegades per haver participat en diferents atacs xenòfobs o relacionats amb la violència ultradretana. La pregunta que em faig és de què més ha de fer perquè quedi entre reixes? Cal esperar a que mati a algú?
Em molesta solemnement arribar a aquesta situació perquè em considero una persona tolerant, que creu en la justícia i que no tot s’ha d’acabar tancant la gent a la presó. Però arriba un moment que no trobo respostes que m’expliquin perquè la pobra víctima tindrà tants problemes per recuperar-se mentre que els botxins corren pel carrer com si no hagués passat res. I no es tracta d’un fet aïllat sinó que com a mínim ha passat setze vegades.
Expliqueu-m’ho perquè ho pugui entendre i m’alliberi d’aquesta ràbia continguda. I si ningú m’ho pot explicar, que li demanin al jutge, o al sistema judicial, o a qui pugui fer alguna cosa per evitar que les víctimes sempre rebin i els malfactors se’n surtin amb la seva.
L’altra notícia de què us parlava és la reacció de la Conferència Episcopal contra els col·lectius cristians que discrepen dels preceptes fixats per la jerarquia eclesiàstica, acusant-los de ser la causa de tots els mals. Com es pot ser tan cec? Perquè no fem una mica d’autocrítica? Perquè la culpa sempre és dels altres?
Accepto que la tendència de trivialitzar totes les coses no és la millor manera d’actuar. Estic d’acord que no ens podem deixar portar pel més fàcil i evitar sacrificar-se pels altres. Però d’aquí a pretendre que ningú reflexioni i que obeïm com ovelles als pastors amb qui ens ha tocat conviure, n’hi ha un bon trajecte. Sobretot amb l’exemple que la Conferència Episcopal Espanyola ha estat donant els darrers mesos.
Tampoc és just posar-ho tot al mateix sac i confondre a la gent. És molt fàcil barrejar inclinacions sexuals, avortament i teologia de l’alliberament. És una sortida fàcil i barroera que només pot explicar-se des d’un punt de vista retrògrad i amb ganes de tornar a posicions preconciliars.
Sens dubte que les conseqüències d’una notícia i l’altra són ben diferents però es converteixen en dos clars exemples que hi ha institucions i pràctiques que no encaixen en la societat actual i que no s’hi val a donar totes les culpes als altres. Si li donem la volta, podem sortir airosos de l’enfrontament amb la jerarquia eclesiàstica. Del que no tinc tan clar és de les decisions jurídiques que, sense negar la seva legalitat, considero que provoquen alarma social.
No he fet dos raonaments sinó que m'he deixat portar pels sentiments. No és mai la millor solució, però a vegades necessites desfogar-te una mica de tanta racionalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada