Breu repàs del 2023

A finals d'any toca fer balanç i analitzar en què hem millorat i què ens queda per fer, i això ho hem de fer tant a nivell personal, familiar, o de vilatà compromès amb els altres, i assumir la responsabilitat que calgui si arribem a la conclusió que ho podíem haver fet més bé. De fet, no estaria per demés fer aquest exercici cada vespre abans de dormir, per allò de no deixar-ho per a l'últim dia, i així seríem a temps a rectificar abans no fos massa tard.

    Recordo que acabava l'any 2022 prometent que en el nou any, aquest que acabarem demà mateix, ho faríem millor. Al marge de com ens hem comportat individualment cadascú de nosaltres, crec que haurem d'admetre que en general tots plegats hem suspès. Només en el capítol de la guerra, hem d'anotar que no hem estat capaços d'aturar el conflicte entre Rússia i Ucraïna, i hi hem d'afegir el genocidi de Gaza, sense oblidar-nos de tot el que està passant en altres territoris que, en no parlar-ne, sembla que estiguin tots calmats. 

    Sense pretendre ser exhaustiu em venen a la memòria els conflictes del Iemen, Etiòpia i Eritrea, Sudan, el Sahel, Armènia i Azerbaidjan, Somàlia, Síria, República Democràtica del Congo, Mali, Nigèria... per no parlar de tot el que està passant a l'Iran, l'Afganistan o Birmània, per posar més exemples. De la majoria d'ells amb prou feines en tenim notícies, i ja se sap que si no ho veiem és que no passa. Trist, molt trist!

    Més enllà dels conflictes bèl·lics, també ha estat un any en què l'extrema dreta ha anat avançant en el món occidental, fruit del desgast dels governs estatals, incapaços de resoldre els problemes de la ciutadania, corromputs, molts d'ells, i superats per un discurs populista i trencador del sistema, que intenta convèncer la gent que la solució passa per ells. Una situació que ens recorda el segle passat, el període entre les dues guerres mundials, i que ens fa témer el pitjor.

    I a casa nostra continuem amb un govern gris, que no genera cap tipus de confiança ni esperances per al futur, amb un parèntesi obert pels resultats electorals del mes de juliol, i que han donat ales als partits independentistes catalans, en ser claus per al manteniment del govern socialista, però sense que ho acabem de veure gaire clar. Un parèntesi que de ben segur tancarem el 2024, quan podrem constatar si totes les promeses de la investidura es fan realitat o acaben en un no-res. 

    Ens haurem de conformar en esforçar-nos per millorar personalment, i somiar en la possibilitat que els reis mags, que tantes il·lusions proporcionen a la quitxalla, ens regalin uns dirigents mundials nous, que siguin capaços de redreçar un camí que fa massa anys que fa marrades.