dijous, 19 de gener del 2006

Reflexionant sobre el PSOE

Aquí, quan parles bé d’un partit, la gent ja hi busca afinitats. La imparcialitat és difícil de mantenir però també d’explicar i convèncer. Els militants ho tenen més fàcil i en tot cas la seva feina es troba a l’hora de justificar accions del seu partit que un mateix no hauria fet o aplaudit.
Avui, tot tornant a casa i mig escoltant la ràdio del cotxe, el meu cap donava voltes sobre l’actitud del PSOE en aquests darrers mesos. M’ha sembla que seria bo escriure’n quatre ratlles, sobretot perquè encara no hi ha res decidit. No s’hi val parlar dels fets quan ja han succeït. A mi m’agrada el repte de preveure o prevalorar amb la possibilitat d’haver de donar la raó a qui pensava el contrari.
Per un català que estima la seva terra, que vol el millor per tots nosaltres i que reivindica des de fa temps un canvi en les relacions amb la resta d’Espanya, (ja no parlo d’un independentista que lícitament vol arribar més enllà), és lògic que li sigui difícil posar-se a dins la pell dels no-catalans. Seria però important, encara que només sigui per uns moments, intentar posar-nos a la pell dels dirigents del PSOE que estan fent esforços per pactar un nou Estatut d’Autonomia (algú pensarà que podrien esforçar-s’hi més), o bé que han tirat endavant amb el retorn dels papers de Salamanca. Sobretot hi penso tenint en compte la guerra declarada des del partit de l’oposició, que no té miraments per res i que està disposat a malmetre les relacions socials de l’estat, creant antipaties i odi, només per aconseguir recuperar el poder.
Penso que el compromís assumit pels dirigents del PSOE, davant de la guerra campal del PP i d’alguns militants i líders del seu propi partit polític, és elogiable. I amb això no em queda clar que finalment s’aconsegueixi l’acord, i no es tirin enrere. Això és el que podrem comprovar d’aquí uns mesos. Tampoc no vull dir que nosaltres haguem d’afluixar més del compte la corda i lliscar massa ràpid i massa endins al seu camp. Hem estat molts anys criticant en veu baixa i a les primeres reaccions contràries hem callat i desitjat millors temps. Ara, perquè les condicions eren més favorables, hem gosat cridar més fort i em suportat tot tipus d’injúries, calumnies i menyspreu. No seria bo que claudiquéssim abans d’hora.
Malgrat tot però no podem passar per alt el sacrifici polític del partit en el govern d’Espanya, que li pot arribar a sortir molt car a les properes eleccions, perquè tots ens hem adonat que la imatge de l’Espanya profunda i casposa encara es pot veure i que queden molts nostàlgics de temps passats. El PSOE no té majoria absoluta i això ens ha beneficiat. Crec però que si perd aquesta majoria i retorna el PP, cauríem novament en un terreny llefiscós i gris que no vull ni pensar-hi. És bo doncs valorar-ho tot plegat i obrar a consciència.

11 comentaris:

Salvador Grifell ha dit...

És curiós que els senyors del PSOE no els hi van tremolar les cames alhora de complir la seva promesa de retirar les tropes de l'Iraq i, en canvi, tot són passos enrere a la promesa d'aprovar l'Estatut que aprovés el Parlament català.

Salut.

Anònim ha dit...

Sóc jove, socialista i catalana. Evidentment vull que s'aprobi l' estatut de catalunya, però el que més m' agradaría ,i se que encara falta molt de temps perquè pugui esser una realitat, és que la gent obris els ulls i comencès a pensar una mica, a ser tolerant i entendre que parlar del trencament de l' unitat d' espanya al s.XXI és "estúpit"... Catalunya és Catalunya i ténim unes necessitats!!!
El paper de la majoria del PSOE, al meu parer, és elogiable, i considero que el que s' està intentant és tirar endevan, progressar, però amb coherència.. els canvis bruscos normalment no duen a bon port.
Però el més important i que també hauriem de tenir en compte és que hem d' optar per un estatut on el més important siguin les competències, la possibilitat de treball autònom per part de catalunya i no tan qui som i com ens deiem, això amb el temps caurà pels seu propi pes.
Per tant millor que poguem tenir un bon finançament i competecies en Hisenda i Justicia, o en educació o sanitat..., que no pas dir si sóc nació o estat...l' evolució en l' atribució de les competencies ens portarà a un estat Federal (si si, serem estat, que millor no???)
Per acabar recordar que Catalunya és i ha estat pionera, sempre ( sinó fem memòria històrica i pensem en la transició i l' estat de les autonomies...) d' aquí que haguem de patir un xic per aconseguir el que ens correspon, ja se sap...

Anònim ha dit...

Lorena, des del més absolut dels repectes et voldria fer el següent comentari:

És evident que no s'ha de dur a terme una defensa de la condició de nació de Catalunya que vagi en detriment de l'assoliment de noves competències, la sanitat,etc.

Però saps tant bé com jo que defensar que Catalunya és una nació no és pas incompatible amb el que anteriorment comentava.

Així doncs, si s'ha arribat a aquesta situació en la que perquè la llei CONSTATI que Catalunya és una nació haurem de perdre en matèria de, per exemple, finançament, no ha estat per culpa del "nacionalisme" de PSC, CiU, ERC i ICV sinó per l'actitud intransigent del PSOE, que juntament amb el PP és qui es pren la llibertat de negar nacions que se senten com a tals.

Per altra banda (i ja no m'adreço exclusivament a tu sinó a tothom qui em llegeixi) ¿perquè hem de recolzar un Estatut que no posa fi a l'espoli fiscal que pateix Catalunya, que no ens dóna plenes competències en immigració, que no ens reconeix com a nació explícitament, que no ens permet federar-nos amb d'altres comunitats autònomes, que no ens reconeix l'INALIENABLE dret a l'autodeterminació...?

Crec que la mutilació soferta per l'Estatut el farà més assumible per personatges com en Piqué, en Boadella o en Bono que no pas per el votant mig de partits com ERC o ICV.

En fi, aquesta és la meva opinió. Sento ser pessimista, però com deia el meu avi sempre deia un pessimista és un realista ben informat.

Cordials salutacions!!

Anònim ha dit...

Hola,
Jo també sóc socialista i tenia moltes esperances posades en aquest Estatut. M'he fet un tip d'escriure a gent del PSC, PSOE i diaris electrònics d'Espanya per intentar fer-los veure que els catalans tenim dret a reivindicar justícia amb els diners i també, i per què no?, el dret a ser el que vulguem ser. I si el nostre Parlament va decidir que som una nació, és que ho devem ser, no? Ja que el Parlament representa la ciutadania. No sé el que acabarà sortint de tot plegat però no puc evitar sentir-me una mica "traïda" pel president Zapatero, que va dir que aprovaria l'Estatut que sortís de Catalunya i que ara s'està fent enrere per pressions que, val a dir-ho, li vénen de tots cantons. No per això deixaré de ser socialista, ja que crec que és l'únic partit, aquí i allà, amb el qual podem progressar socialment i "autogovernamentalment", encara que sigui a pas de puça.
Núria

Ramon Vinyes ha dit...

Es trist que es vulgui negar a Catalunya el que quan s'aconsegueixi després voldran altres autonomies. Es trist que no s'accepti tot el que diu l'estatut aprovat al Parlament (però ja sabiem que era una proposta per a discutir amb qui ha de deixar "volar més alt"). Els socialistes som abans que res solidaris amb les persones. I això vol dir ser-ho en primer lloc amb els que tenim al costat, els que passen amb problemes. A molts del PSOE (no a tots i en dono fe) els preocupa la paraula nació per tal que interpreten el lema una nació-un estat al peu del canó. Enlloc d'entendre l'altre que diu un estat moltes nacions...què serà Europa a la llarga? I és que que caram vol dir la Constitució amb nacionalitats....no és un eufemisme de nacions? Es indignant sobretot que el PP se n'aprofiti fent sortir el més podrit que tenen dins seu, els odis viscerals entre terres. Voldria que el PSOE no s'espantés i que no tingués en compte ni els militars ni la caverna. Si s'aguanta el tremp, el PP quedarà en evidència, a mesura que les autonomies reivindiquin millores (i l'únic que serà receptiu i creïble serà el PSOE)i que es vegi que l'Estat no es trenca.

Anònim ha dit...

CiU ho tenia fàcil, tan sols ha hagut de portar el seu pragmatisme a la pràctica (de vegades el pragmatisme porta coses bones).

Seguint el guió, ara a Catalunya CiU ja es pot cobrir de glòria, el PSC ha salvat l'orgull, ICV està alleujada i ERC podrà anar amb el cap be alt, encara que amb cara de pomes agres durant una temporada.

Aquesta ha estat una maniobra d'alt calat i demostra l'habilitat del govern de Zapatero per demostrar que amb ell sí que es possible d' entendre-s'hi. Fet que paradoxalment no sembla agradar massa ni a Catalunya ni a Espanya. Sóm així.

Aquí també parlem desde les vísceres, siguem pragmàtics. Demà tornarà a sortir el sol.

Així que podriem estar tots contents. Tots? No, quedan els eterns descontents i injustament marginats senyors i senyores del PP i el PPC, que ja estan furgant per denunciar tot alló que rima amb "opacitat", "nocturnitat", "barbaritat"... i que -a Madrid- ja estan assajant la segona part del èpic "Ataque al Plan Ibarretxe" on es dirà per megafonía que Espanya va a pitjor i que els espanyols mai més podran dormir tranquils.

Discurs clavat al de Dick Cheney quan explica als seus súbdits el conte del etern terrorisme dels dolents.

Anònim ha dit...

Apreciat josep auferil,

Finalment...:

-S’ha rebaixat el sistema de finançament, quan el que va aprovar el Parlament de Catalunya ja estava a anys llum del model basconavarrès del concert econòmic (a Navarra, per cert, hi mana UPN, la marca del Partit Popular en aquell territori).

-No s’ha fet constar que som una nació de manera explícita ni en l’articulat del text ni en el preàmbul (que no té cap validesa jurídica).

-No s’han aconseguit plenes competències en immigració.

-No s’ha reconegut el dret de Catalunya a federar-se amb altres comunitats autònomes ni el dret a l’autodeterminació.

Per tant, s’ha avançat (encara que poc) en alguns aspectes. Alguns diran que amb això n’hi ha prou. Jo només pregunto: Ens hem d’esperar 30 anys més per fer un altre pas endavant?

Per últim dius:

"-Aquesta ha estat una maniobra d’alt calat i demostra l’habilitat del govern de Zapatero per demostrar que amb ell sí que es possible d' entendre-s'hi. Fet que paradoxalment no sembla agradar massa ni a Catalunya ni a Espanya. Sóm així-".

¿Si els navarresos no pateixen l’espoli fiscal, si els castellans s’apropien de la identitat nacional espanyola, si el Quebec pot estar dins d’un estat federal quasi asimètric com el Canadà, si Irlanda del Nord té reconegut el dret a l’autodeterminació...
...perquè nosaltres no podem gaudir de concert econòmic, d’un reconeixement clar del nostre caràcter de nació, d’un autogovern notable i del dret a decidir lliurement, o de solament un d’aquests elements que crec que ens mereixem?

El poble català no és superior a cap d’altre, ni tampoc inferior. Perquè, doncs, ens hem de conformar amb tant poc?

Cordials salutacions!

Anònim ha dit...

Elements de reflexió sobre el nou Estatut:

- Editorial d'un diari digital espanyol: http://www.diarioiberico.com/default.asp?item=1001871&seccion=2

- Alegria expressada per Juan Carlos Rodríguez Ibarra (que demanava la paralització del procés de negociació estatutària dos dies abans) després de l'acord PSOE-CiU: http://www.avui.com/avui/diari/06/gen/23/139919.htm

Cordials salutacions altre cop!

Anònim ha dit...

Si no usa fa res us deixo també la següent notícia:

http://www.elmundo.es/elmundo/2006/01/23/espana/1138017053.html

EL PP CATALÁN VE UN POSIBLE ACERCAMIENTO AL ESTATUTO PACTADO ENTRE MAS Y ZAPATERO

-Acebes dice que las declaraciones de Piqué no son la postura del PP-

-Gobierno y partidos ultiman la reforma del Estatut con un nuevo maratón de reuniones-

AGENCIAS | ELMUNDO.ES

MADRID.- El presidente del PP de Cataluña, Josep Piqué, ha admitido la existencia de coincidencias entre sus tesis y algunas partes del pacto entre el jefe del Gobierno y Artur Mas sobre el Estatut; y el portavoz parlamentario, Francesc Vendrell, dice que ve posible aproximar posiciones. Nada que ver con la postura fijada por los dirigentes nacionales del PP.

Mientras tanto, el Gobierno y los partidos catalanes partícipes en la negociación del Estatut ultiman la reforma del texto con un nuevo maratón de reuniones en la jornada de hoy. A las 13.00, los representantes de CiU han vuelto a reunirse con José Luis Rodríguez Zapatero. Esta tarde, será el turno de Esquerra Republicana, el único que se ha desmarcado.

Josep Piqué ha admitido que, "de alguna manera, se nos va dando la razón en muchas cosas, como es el tema de la financiación".

En este sentido, Vendrell celebró que "se comience a entrar en el camino de la racionalidad" y a "tocar de pies a tierra" respecto a la reforma del Estatut catalán.

"Dijimos que el planteamiento del Estatut era inviable. Ahora se fijan unos principios que se basan en el método vigente. Cambia la distribución de la cesta de impuestos, pero se ha de ver al final cómo queda definitivamente", explicó Piqué en declaraciones a Com Radio.

Asimismo, aseguró que el pacto incluye un compromiso de inversiones en Cataluña, "una cosa que desde el PPC venimos solicitando desde hace mucho tiempo".

Destacó, además, que la definición de Cataluña queda en el articulado como "nacionalidad", que "es exactamente nuestra propuesta desde el primer día".
Contradicción en el partido

Estas declaraciones chocan con las realizadas por el secretario general del PP, Ángel Acebes, quien ha insistido en que el texto pactado es de "ruptura" y "traiciona la igualdad y la solidaridad entre los españoles" porque "han decidido de manera bilateral cuánto le quita (Cataluña) al resto del Estado" al "garantizar inversiones millonarias durante siete años". Con esto y con el acuerdo de la Agencia Tributaria, Acebes, considera que "Cataluña puede tratar a España de tú a tú" y genera una sociedad con "españoles de primera y españoles de segunda".

Para el PP nacional, la negociación del Estatuto rompe el pacto constitucional y el preámbulo, con la denominación de Cataluña como nación, "define un modelo inconstitucional".

Preguntado por las diferencias evidentes con el discurso de Josep Piqué, Acebes ha respondido tajantemente: "La posición del PP es la que acabo de decir y no es otra".

Por otro lado, el secretario ejecutivo de Economía y Empleo del PP, Miguel Arias Cañete, ha anunciado que su partido va a exigir la convocatoria urgente del Consejo de Política Fiscal y Financiera para que el Gobierno explique "con luz y taquígrafos" las "concesiones" financieras y los "elementos de blindaje y bilateralidad" vinculados a la negociación del Estatut de Cataluña.
Esperar a la concreción del texto

No obstante, Piqué y Vendrell señalaron que hay que esperar a la concreción "negro sobre blanco" del texto. Según Vendrell, en declaraciones a Catalunya Radio, "nosotros votamos textos y no conceptos".

Aún así, Piqué reconoció que "la filosofía del acuerdo en financiación no es contradictoria con la propia evolución de la financiación en los últimos años".

Pese a los comentarios positivos, Piqué también ha señalado que está por ver "cómo queda" el acuerdo global en financiación en función de los fondos de suficiencia y el acuerdo multilateral en el Consejo de Política Fiscal y Financiera. Asimismo recordó que "las cosas no se pueden hacer de forma unilateral y pensando que el resto no existe".

En este sentido, Piqué señaló que el PP trabajará con "transparencia" en las Cortes para hacer aportaciones y correcciones al texto, aunque "ahora no podemos dar el sí".

Por otra parte, Piqué reiteró sus sospechas de que Artur Mas y José Luis Rodríguez Zapatero "han cambiado cromos, más allá del Estatut" y acusó al líder de CiU de apropiarse del proyecto de Estatut aprobado por el Parlament como "si tuviera la soberanía exclusiva sobre una cosa que es del Parlament".

También hubo críticas para el presidente del Gobierno, a quien acusó de "hablar con nocturnidad sobre cosas que son de todos". Lamentó el "tacticismo, los intentos de apropiación y de salir en la foto" de las últimas horas.

Anònim ha dit...

Benvolgut anònim (un àlies s'imposa, no?)

Gràcies per les refències, li comento alguns dels punts dels que vostè feia esment.

Pel que fa al terme nació, avui día hi ha molta gent (molta) que pensa que "nació"="sobirania", com ens ho fem amb ells, els excloem?

També hi ha molta gent que opina que "nacionalitat" (ja al estatut del 79) no és equiparable a "nació" i no són mots intercanviables (proposta catalana al nou estatut).

Honéstament, crec aquest es un d'aquells debats que no es poden solucionar amb els paràmetres actuals. S' està fent un pas endavant per fer que espanya assoleixi quotes de major autogovern autonòmic, és una cursa de fons molt difícil (recordi tot el procés al parlament amb els seus entrebancs, la línia del PP, la COPE, el exèrcit), crec que aquests passos endavant s'han de recolzar per aconseguir que algun dia per espanya no sigui "un perill" que volguem articular en una llei el que ja sóm de facto. La lluita dels "termes" (nacio,nacionalitat) és com començar la casa per la teulada segons el meu criteri, l'important ara es que no ens prenguin el pèl (els calers).

Els calers, bè hi ha hagut un increment, i es preveu que varies comunitats autònomes (entre elles algunes del PP) voldran aspirar a termes similars. Per tant, el
tracte no dèu ser tan dolent no? A més a més, es parla la liquidació del "deute històric", pero en desconec els termes. Potser l' expoli a Catalunya s'esta revisant?

Federalisme, dret d' autodeterminació. D'acord, pero per això s'ha de modificar la constitució espanyola. Serà possible quan la gent no tingui por de la "desintegració territorial" (i per tant el PP no pugui capitalitzar aquesta por amb finalitats electotals).

I no crec que haguem d' esperar 30 anys per fer salts endavant. Això es fa cada dia. Es clar que si l'objectiu és l'independència d' Espanya (corregeix-me si vaig errat, que molt bé podria ser) aleshores tot plegat dèu anar molt lent.

Continúo pensant que ha estat una molt bona notícia. Tots plegats han fet enrabiar a ERC per atraure al PPC, potser un intent de cercar un consens ampli, potser un intent de cercar divisions al PP, o les dues coses.
Pero torno a dir que ha estat un moviment pragmàtic dins Catalunya, i a els pragmàtics se'ls donen be els afers financers.

Cordialment,

Josep

Anònim ha dit...

Hola Josep, si no figura el meu nom (Pau) juntament amb els meus missatges és perquè només puc escriure com a "anònim" per algun motiu que desconec. Però a partir d’ara ja “firmaré” els meus missatges amb el meu nom. I, ni per edat ni per coneixements, em mereixo que em tractis de vostè.

Si et sembla bé comento els comentaris del teu missatge que entenc que són més interessants:

"Pel que fa al terme nació, avui día hi ha molta gent (molta) que pensa que "nació"="sobirania", com ens ho fem amb ells, els excloem?"

Jo entenc que tots els territoris que disposen d'autogovern han de tenir (i no necessàriament exercir) el dret a la secessió. Si, a més, i tal i com passa a Catalunya, hi ha molts ciutadans i ciutadanes que creuen que Catalunya és nació... quin és el problema?

"Els calers, bè hi ha hagut un increment, i es preveu que varies comunitats autònomes (entre elles algunes del PP) voldran aspirar a termes similars. Per tant, el
tracte no dèu ser tan dolent no?"

Jo entenc que considerant la opinió favorable de gran part de la classe política i dels ciutadans del país no hi ha cap motiu per negar a Catalunya (que fins al 1714 tenia els seus propis impostos, les seves pròpies institucions... i és que sembla que només l’ ”Espanya foral” tingui dret a gaudir d’una important autonomia econòmica) allò que té la "pepera" Navarra.

"Federalisme, dret d' autodeterminació. D'acord, pero per això s'ha de modificar la constitució espanyola. Serà possible quan la gent no tingui por de la "desintegració territorial" (i per tant el PP no pugui capitalitzar aquesta por amb finalitats electotals)."

Bé, el fet que l'exèrcit tingui dret a vedar les decisions que adoptin els catalans pot ser assumible per algunes postures, però no per les més sobiranistes i demòcrates, amb les quals m’identifico més.

"I no crec que haguem d' esperar 30 anys per fer salts endavant."

Aquí, Josep, si que la cosa és ben clara. Apart que ja el sentit comú ens dicta que un Estatut no es fa cada una o dues legislatures, polítics destacats com Duran i Lleida o Miquel Iceta han donat una esperança de vida de, precisament, tres dècades a l'Estatut.

"Continúo pensant que ha estat una molt bona notícia."

Bé, la valoració que fas de l'acord del PSOE amb CiU em mereix tot el respecte. Evidentment, i crec que veient el que he escrit en les línies que precedeixen aquestes ho entendràs, la meva opinió difereix de la teva.

I gràcies pels teus raonaments, que em resulten d'allò més interessants i em conviden a la sempre sana obertura de mires.

Cordialment,
Pau