Reflexionant sobre el PSOE

Aquí, quan parles bé d’un partit, la gent ja hi busca afinitats. La imparcialitat és difícil de mantenir però també d’explicar i convèncer. Els militants ho tenen més fàcil i en tot cas la seva feina es troba a l’hora de justificar accions del seu partit que un mateix no hauria fet o aplaudit.
Avui, tot tornant a casa i mig escoltant la ràdio del cotxe, el meu cap donava voltes sobre l’actitud del PSOE en aquests darrers mesos. M’ha sembla que seria bo escriure’n quatre ratlles, sobretot perquè encara no hi ha res decidit. No s’hi val parlar dels fets quan ja han succeït. A mi m’agrada el repte de preveure o prevalorar amb la possibilitat d’haver de donar la raó a qui pensava el contrari.
Per un català que estima la seva terra, que vol el millor per tots nosaltres i que reivindica des de fa temps un canvi en les relacions amb la resta d’Espanya, (ja no parlo d’un independentista que lícitament vol arribar més enllà), és lògic que li sigui difícil posar-se a dins la pell dels no-catalans. Seria però important, encara que només sigui per uns moments, intentar posar-nos a la pell dels dirigents del PSOE que estan fent esforços per pactar un nou Estatut d’Autonomia (algú pensarà que podrien esforçar-s’hi més), o bé que han tirat endavant amb el retorn dels papers de Salamanca. Sobretot hi penso tenint en compte la guerra declarada des del partit de l’oposició, que no té miraments per res i que està disposat a malmetre les relacions socials de l’estat, creant antipaties i odi, només per aconseguir recuperar el poder.
Penso que el compromís assumit pels dirigents del PSOE, davant de la guerra campal del PP i d’alguns militants i líders del seu propi partit polític, és elogiable. I amb això no em queda clar que finalment s’aconsegueixi l’acord, i no es tirin enrere. Això és el que podrem comprovar d’aquí uns mesos. Tampoc no vull dir que nosaltres haguem d’afluixar més del compte la corda i lliscar massa ràpid i massa endins al seu camp. Hem estat molts anys criticant en veu baixa i a les primeres reaccions contràries hem callat i desitjat millors temps. Ara, perquè les condicions eren més favorables, hem gosat cridar més fort i em suportat tot tipus d’injúries, calumnies i menyspreu. No seria bo que claudiquéssim abans d’hora.
Malgrat tot però no podem passar per alt el sacrifici polític del partit en el govern d’Espanya, que li pot arribar a sortir molt car a les properes eleccions, perquè tots ens hem adonat que la imatge de l’Espanya profunda i casposa encara es pot veure i que queden molts nostàlgics de temps passats. El PSOE no té majoria absoluta i això ens ha beneficiat. Crec però que si perd aquesta majoria i retorna el PP, cauríem novament en un terreny llefiscós i gris que no vull ni pensar-hi. És bo doncs valorar-ho tot plegat i obrar a consciència.