A reveure pare

El pare s’ha anat apagant, perdent les seves forces després de 95 anys. Aquests darrers dies ens miràvem, el mirava i intentava entendre què estaria pensant. Tenia la mirada fixa com si es preguntés què estava esperant.

De mica en mica havia anat reduint el seu cercle d’interessos, d’il·lusions, de ganes de viure. Estimava amb bogeria l’Elisabeth, de qui s’ha hagut de refiar durant tant temps, i també la visita diària d’en Guerau, quan encara el podia mig sostenir sobre la falda. Es miraven.

La sotragada del pare, després que la mare ens deixés farà ja tretze anys, va ser perdre la vista. Es resistia a no fer res per tal de recuperar-la. No volia quedar-se a les fosques. Se’n lamentava i és comprensible. Confiava que hi hauria una solució, i quan el retrobava sempre em repetia el mateix: "el problema és que no hi veig".

Aquests darrers dies li he demanat que m’expliqués què pensava, per què no ens parlava i mantenia fixa la mirada. Vaig decidir atacar amb un altre sentit: el tacte. L’acariciava, insistia a fregar-li les orelles, i li agafava la mà. No aconseguia cap resposta. O sí! Amb el seu silenci i manca d’expressivitat, semblava voler dir-me que s’acomiadava de nosaltres. Que es trobava pendent que Déu se l’endugués d’aquest món per retrobar-se amb la mare, la seva mare de qui tant ens va parlar, i de la nostra mare, l’Assumpció.

El pare ha estimat i ha tingut una fe absoluta en Déu. No sempre hem coincidit en les formes. Hi ha hagut moments i situacions delicades que hem passat com hem pogut. En el fons, però, hi havia estimació i temor de Déu.

Avui li diem adéu i gràcies. No ho ha tingut fàcil, però ho ha donat tot, a casa, però també a fora, a les germanes de les Sacramentàries, a l'Hospitalitat de Lourdes, i això és el que més podem agrair-li al pare.

Pare, dóna-li molts records a la mare. Diga-li que hi pensem molt sovint, i que ara pensarem en tots dos, que de ben segur estareu pendents de tot el que anirem fent, aquí baix, amb els nostres fills i el seu besnét Guerau.