Unes hores amb el pare

Aprofitem el diumenge per estar amb el pare. Aviat no ho podrem dir. Anàvem a Tavertet, però hem fet parada i fonda a Vic. El pare ens reclamava, o això és el que pensem, que n'és conscient i que se n'alegra. Els seus dos fills al seu costat fent-li companyia, vetllant-li el seu descans.

Anem sumant records que de ben segur ens vindran a la memòria d'aquí uns anys, si tenim la sort de viure fins a la vellesa. L'experiència amb els éssers estimats. Aquests dies he recordat les darreres hores de l'àvia de la M. Àngels. Recordo una forta abraçada des del llit estant, agraint que l'estiméssim tant. Són aquells petits detalls que no se t'esborren de la memòria.

Podria ser un dia trist d'hivern, però ja hem vist que tot està canviant, i també el temps. El dia és brillant, la boira ha escampat i et vénen ganes de sortir a passejar. L'única tristesa resideix en el nostre cor tot veient com s'apaga la flama. Del tió en queda ben poca cosa, gairebé ni brases, però et consola si no hi veus dolor, sinó pau i paciència, això sí. No cal córrer.

Esperarem fins a trobar la nova fita, per assegurar-nos que anem pel bon camí, procurant no perdre ningú durant el trajecte, tot i que sabem que no tots hi arribarem. Hi ha qui va començar molt abans que nosaltres que de segur trobarà el destí final molt aviat.