No hi tenia cap interès. Se me'n fotia el que poguessin dir. No me'ls crec de res. Faran el que els deixaran fer, perquè el país està sota mínims. I Catalunya... no els interessa per res. Ara s'ho callen perquè necessiten els nostres vots, però el dia 21...
Vaig decidir que no escoltaria cap debat ni assistiria a cap acte electoral, però votaré. No em considero ni desafectat ni insolidari, sinó més aviat indignat. Però és una indignació que no només considera els polítics, sinó a bona part de la societat. Indignat amb la premsa, la majoria de color groc. També la més propera, com no ha deixat de ser-ho mai.
És evident, per exemple, que el nou govern municipal de la meva vila ha fet un pas enrere en transparència i participació, però tampoc confio amb els partits de l'oposició perquè li exigeixin. Quan governàvem, hi havia forces polítiques que tampoc manifestaven cap interès, i més aviat posaven pals a la roda. A qui interessa la transparència? i la participació? qui carai es va inventar l'Audiència Pública?
Necessitem un canvi en la manera de fer política. Ho hem dit des de fa molts anys. Ho dèiem quan la Generalitat era governada pel president Pujol, i ho continuem demanant ara, després de set anys d'entesa d'esquerres. Ho demanem per als ajuntaments i també per al govern de l'estat. Però nosaltres també hem de ser coherents.
Em fa riure com es defensen noms de llistes electorals, quan han demostrat la seva incompetència o són uns inútils barroers. També som culpables nosaltres, perquè no som crítics amb els nostres. Només veiem la palla a l'ull de l'altre i ignorem la nostra biga. I com a independentista de convicció, m'emprenya la seva utilització partidista, i el mal exemple que donen a la resta del país i d'Europa. Reclamo humilitat, voluntat de servei i eficiència. Amb prepotència no es pot anar enlloc, i menys a la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada