La sensació que tinc és la d'un dia perdut. Un dissabte que no tenia cap compromís polític ni professional i que podia haver fet moltes coses per casa. Aquelles coses que vas deixant perquè necessites estona seguida per fer-les. Doncs no ha estat possible perquè no m'he trobat bé. Em sembla que se'n diu refredat de panxa.
En situacions com la d'avui t'adones de la importància de la salut, sense la qual pots fer ben poca cosa. I això que es tracta d'un simple refredat, encara que les punxades eren fortes, o millor dit, són fortes.
He anat al CAP i he estat molt ben atès, com acostuma a passar, i he pensat amb els EUA de qui volem emmirallar-nos, i que en canvi tenen tan malament el sistema sanitari. La recepta haurà estat encertada i les paraules de la doctora, una noia molt jove, segur que també hi han col·laborat. Em veig en cor d'acabar de llegir el diari, i mantenir el dejuni de 24 hores que m'he imposat des del matí, i fins i tot d'escriure el post d'avui.
No volia continuar amb l'anàlisi periodístic de les declaracions de diferents membres del PSC, però crec que és bo reflexionar sobre l'interès dels periodistes i editors dels diaris per buscar conflictes on no n'hi ha, si més no amb la profunditat que es dóna la notícia, i que en canvi aconsegueixen emplenar pàgines de diaris.
Exigim transparència i conèixer la veritat. Rebutgem la dictadura i la manca de llibertat per expressar-nos, però quan hi ha discrepàncies en un grup polític o coalició, ens posem les mans al cap i només hi veiem desastres.
Sóc contrari de la uniformitat i respecto els criteris i opinió de tots i totes. No em trobo bé amb gent que sigui incapaç de donar l'opinió quan aquesta no va d'acord amb el que s'està dient. Només amb el diàleg, la discussió i el debat serem capaços de fer plantejaments universals, que contemplin el màxim nombre de persones diverses.
A qui estranya que els consellers Castells i Maragall i les conselleres Tura i Geli, discrepin del president Montilla, o del diputat Iceta o la diputada Manuela de Madre? Creieu que és un problema que es pensi diferent en temes importants? Preferiu l'actitud de Carretero que quan algú pensa diferent, fa veure que se'n va perquè l'altre dimiteixi? Us agrada més aquesta dictadura del pensar disfressada de moviment assembleari?
Per experiència us diré que membres de partits que proclamen a tot arreu l'esperit assembleari són els més contraris a la participació, els que menys hi creuen, i els que fan el que poden per enredar i maquillar els processos participatius.
No siguem tan falsos ni tan rucs, i sapiguem veure el fons de les coses, la intencionalitat de qui ens ho endolceix tot, perquè caiguem a la trampa. Penso que la branca catalanista del PSC (si és que es pot dir d'aquesta manera) pot fer molt per al futur del nostre país, en un moment que tenim mitja Espanya en contra, insultant i menyspreant, però que no ens volen deixar anar.
En situacions com la d'avui t'adones de la importància de la salut, sense la qual pots fer ben poca cosa. I això que es tracta d'un simple refredat, encara que les punxades eren fortes, o millor dit, són fortes.
He anat al CAP i he estat molt ben atès, com acostuma a passar, i he pensat amb els EUA de qui volem emmirallar-nos, i que en canvi tenen tan malament el sistema sanitari. La recepta haurà estat encertada i les paraules de la doctora, una noia molt jove, segur que també hi han col·laborat. Em veig en cor d'acabar de llegir el diari, i mantenir el dejuni de 24 hores que m'he imposat des del matí, i fins i tot d'escriure el post d'avui.
No volia continuar amb l'anàlisi periodístic de les declaracions de diferents membres del PSC, però crec que és bo reflexionar sobre l'interès dels periodistes i editors dels diaris per buscar conflictes on no n'hi ha, si més no amb la profunditat que es dóna la notícia, i que en canvi aconsegueixen emplenar pàgines de diaris.
Exigim transparència i conèixer la veritat. Rebutgem la dictadura i la manca de llibertat per expressar-nos, però quan hi ha discrepàncies en un grup polític o coalició, ens posem les mans al cap i només hi veiem desastres.
Sóc contrari de la uniformitat i respecto els criteris i opinió de tots i totes. No em trobo bé amb gent que sigui incapaç de donar l'opinió quan aquesta no va d'acord amb el que s'està dient. Només amb el diàleg, la discussió i el debat serem capaços de fer plantejaments universals, que contemplin el màxim nombre de persones diverses.
A qui estranya que els consellers Castells i Maragall i les conselleres Tura i Geli, discrepin del president Montilla, o del diputat Iceta o la diputada Manuela de Madre? Creieu que és un problema que es pensi diferent en temes importants? Preferiu l'actitud de Carretero que quan algú pensa diferent, fa veure que se'n va perquè l'altre dimiteixi? Us agrada més aquesta dictadura del pensar disfressada de moviment assembleari?
Per experiència us diré que membres de partits que proclamen a tot arreu l'esperit assembleari són els més contraris a la participació, els que menys hi creuen, i els que fan el que poden per enredar i maquillar els processos participatius.
No siguem tan falsos ni tan rucs, i sapiguem veure el fons de les coses, la intencionalitat de qui ens ho endolceix tot, perquè caiguem a la trampa. Penso que la branca catalanista del PSC (si és que es pot dir d'aquesta manera) pot fer molt per al futur del nostre país, en un moment que tenim mitja Espanya en contra, insultant i menyspreant, però que no ens volen deixar anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada