Després de la reunió de la ponència parlamentària encarregada de redactar la llei electoral catalana, Cpc ha emès un escrit reclamant serietat als nostres diputats i no deixar perdre l'oportunitat d'elaborar una llei electoral que s'adapti a la realitat del nostre poble. Es varen recollir més de 80.000 signatures de catalans i catalanes perquè els nostres diputats aprovessin una llei electoral autòctona, però tot fa pensar que no seran capaços.
Em sorprèn i emprenya escoltar el senyor Mas, després de provocar el trencament de les negociacions, prometre una llei electoral catalana. Espera fer-ho quan tingui, si és que això arriba mai, la majoria parlamentària (calen tres cinquenes parts)? És la mateixa actitud del PP a Espanya quan promet el consens sempre i quan s'accepti la seva proposta. És una manera de dir que no, enganyant els seus, els que no veuen més enllà del nas.
Això és el mal dels partits polítics, i ho generalitzo conscientment. Aquest és el mal que fa que el model democràtic tampoc funcioni, perquè es posen per davant els interessos de classe, abans que els interessos generals.
Després de moltes reflexions al llarg del temps arribo a la conclusió que ens cal una altra generació de polítics. Vàrem tenir una bona fornada, forjats sota el franquisme, però en aquests moments han quedat les escorrialles, amb tots els defectes del sistema de partits, transformats en màquines de favors i amiguismes, que no valoren els mèrits personals, sinó el grau d'obediència, cap a uns líders fabricats per guanyar eleccions, però incapaços de gestionar bé.
No és estrany que cada setmana neixi un partit nou, però tots al voltant de personatges que es creuen els salvadors del món. Nebrera, Laporta, Carretero, Móra... es creuen cridats a salvar el món polític i social, i no s'adonen que la feina es fa en equip, que un home sol, per privilegiat que sigui, no pot fer res, que el secret està en saber-se rodejar de bons elements i confiar-hi. La humilitat és un do que no posseeixen, i a la llarga això es paga, però no només ells, sinó també els seus administrats.
Ens passem tot l'any parlant d'eleccions encara que faltin mesos i a vegades anys perquè se celebrin. No acceptem la derrota, perquè només triomfa la posició guanyadora. L'exercici del debat és massa complex, perquè no sabem escoltar, ni cedir. Només pensem en nosaltres i evitem els altres, els ignorem i fins i tot menystenim.
Veurem en què acaba tot plegat, però ens podem trobar que a la llarga hi hagi tants partits com persones, per la incapacitat de dialogar i acceptar que els altres també tenen raó. Cal un canvi de mentalitat i també d'actitud. Cal més humilitat i sinceritat. No tant orgull.
Em sorprèn i emprenya escoltar el senyor Mas, després de provocar el trencament de les negociacions, prometre una llei electoral catalana. Espera fer-ho quan tingui, si és que això arriba mai, la majoria parlamentària (calen tres cinquenes parts)? És la mateixa actitud del PP a Espanya quan promet el consens sempre i quan s'accepti la seva proposta. És una manera de dir que no, enganyant els seus, els que no veuen més enllà del nas.
Això és el mal dels partits polítics, i ho generalitzo conscientment. Aquest és el mal que fa que el model democràtic tampoc funcioni, perquè es posen per davant els interessos de classe, abans que els interessos generals.
Després de moltes reflexions al llarg del temps arribo a la conclusió que ens cal una altra generació de polítics. Vàrem tenir una bona fornada, forjats sota el franquisme, però en aquests moments han quedat les escorrialles, amb tots els defectes del sistema de partits, transformats en màquines de favors i amiguismes, que no valoren els mèrits personals, sinó el grau d'obediència, cap a uns líders fabricats per guanyar eleccions, però incapaços de gestionar bé.
No és estrany que cada setmana neixi un partit nou, però tots al voltant de personatges que es creuen els salvadors del món. Nebrera, Laporta, Carretero, Móra... es creuen cridats a salvar el món polític i social, i no s'adonen que la feina es fa en equip, que un home sol, per privilegiat que sigui, no pot fer res, que el secret està en saber-se rodejar de bons elements i confiar-hi. La humilitat és un do que no posseeixen, i a la llarga això es paga, però no només ells, sinó també els seus administrats.
Ens passem tot l'any parlant d'eleccions encara que faltin mesos i a vegades anys perquè se celebrin. No acceptem la derrota, perquè només triomfa la posició guanyadora. L'exercici del debat és massa complex, perquè no sabem escoltar, ni cedir. Només pensem en nosaltres i evitem els altres, els ignorem i fins i tot menystenim.
Veurem en què acaba tot plegat, però ens podem trobar que a la llarga hi hagi tants partits com persones, per la incapacitat de dialogar i acceptar que els altres també tenen raó. Cal un canvi de mentalitat i també d'actitud. Cal més humilitat i sinceritat. No tant orgull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada