Tot fa pensar que aquest any 2010 ens aportarà novetats i canvis, o això és el que alguns voldrien i que d’altres ja estan anunciant. Des d’un punt de vista econòmic necessitem superar la crisi que ens afecta des de 2008, però sembla ser que no acabarem de sortir-nos-en. Políticament, amb les eleccions autonòmiques a la tardor, hi ha qui des de fa mesos que ens diu que les estadístiques anuncien un canvi, tot i que a l’hora de veritat hi ha molts factors que influeixen i ho deixen tot amb un interrogant, sobretot si es confirma l’entrada en joc de nous partits, o el que és el mateix, el repartiment de vots entre nous protagonistes.
De totes maneres hi ha coses que no canvien, i de moment aquest 2010 no ha començat pas diferent. Hi ha qui s’entossudeix a manipular la veritat no sé si per vendre més o per erigir-se com a guardià i salvador de la veritat absoluta , o bé obsessionat per provocar desestabilització i incertesa arreu, proclamant als quatre vents que tot és un desastre, que no hi ha res que funcioni bé.
Si una cosa li he demanat a aquest any ha estat l’honestedat. Que tots i totes treballem amb honestedat sense enganyar els altres. En un temps que tothom sospitat de tothom i que la política trontolla per manca de líders, però també de confiança, resulta clau que les persones actuem honestament sigui a la feina, a casa, amb els amics. No podem anar insultant i provocant els altres com si es tractés d’un joc de rol, perquè amb el nostre futur, amb la nostra societat no s’hi juga.
Una manera d’adonar-te de quina és la teva actitud consisteix a aturar-te i observar si tot el que estàs fent suma o divideix. És bo parar-te a analitzar si allò que dius i fas beneficia o perjudica els altres. Si la teva manera de veure les coses i la de proclamar-les és la mateixa, o bé entra en el joc alguna conspiració maquiavèl·lica que només procura destruir els altres per deixar-te per sobre del bé i del mal.
En els darrers mesos de 2009 ens varen presentar un seguit de notícies de mala pràctica política, encara tot pendent de demostrar, que ha fet molt mal al sistema polític, però també a la societat en general, generant molta desconfiança i ajudant a l’aflorament, cada vegada més, d’actituds “passotes”. És cert que encara estem lluny d’aconseguir tenir tots els mecanismes per resoldre la vulnerabilitat dels més febles, i evitar el frau i el mal ús dels càrrecs públics i socials, però no és menys cert que encara no s’ha trobat la manera de deixar en evidència aquells que sota la disfressa de la crítica constructiva i la defensa del poble, manipulen amb la paraula i transgredeixen els més elementals drets d’honorabilitat, faltant a la veritat intencionadament amb l’únic objectiu de destruir l’altre i crear polèmica empastifant els altres.
La discrepància és positiva, perquè potencia la capacitat d’autocrítica, per una banda, i per l’altra t’ajuda a reforçar les teves idees, absorbint les parts positives de l’altre. Discrepar, però, no és sinònim d’atac constant indiscriminat, al marge de la veritat, per obsessió personal, per necessitat fisiològica.
Si no ets capaç d’acceptar que com a humà ets imperfecte i t’equivoques, i només busques com tapar les teves mancances a base de l’insult i l’atac a l’adversari, a qui no pensa com tu, o bé a qui et sembla que està en una posició de força i poder, que no acceptes, mal servei fas als teus amics, companys, veïns o col·laboradors, i mal servei fas a la societat que pretens servir.
A l’any 2010 li he demanat més rigor i més consciència en les nostres actuacions, a la recerca de l’excel·lència. També paciència per poder resistir la pressió de veure-ho tot resolt en vuit dies, i intel·ligència per fer més bé les coses, sobretot si aquestes tenen una incidència sobre els altres. Li he demanat que si en el món de la política i del poder judicial es combat la prevaricació, en el món del periodisme s’exigeixi un comportament ètic i el respecte a un codi deontològic, perquè una cosa és desconèixer la veritat i l’altra ben diferent és emmetzinar tota l’estona, la qual cosa no beneficia a ningú. I finalment li demano solidaritat per ajudar les persones que des de fa mesos s’ho estan passant molt malament, amb famílies en què tots els seus membres han perdut la feina i amb prou feines poden satisfer les més elementals necessitats, i sobretot humilitat, perquè no ens creguem mai que som imprescindibles ni icones de res, sinó en tot cas servidors dels altres, a casa, a la feina i a la política. Quan parlem de pèrdua de valors queda molt difuminat i abstracte. Només cal que mirem la nostra conducta i ho entendrem tot. Ara, després de les meves demandes només cal posar-se a treballar perquè es compleixin. Ningú ho farà per nosaltres. Que tingueu un bon any!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada