La nació catalana

Ho ha dit el president i no sé quantes vegades s'haurà de dir més. Catalunya és una nació tant si agrada com no. Aconseguirem el reconeixement més aviat o més tard; ens ho acceptarà el Constitucional o haurem de continuar lluitant; es respectarà que el poble és sobirà o estarem en mans de dotze jutges; serà dins un estat federal o en un estat de nacionalitats; amb govern socialista o conservador.
Ho ha dit clarament el president, recordant els períodes de guerra i de dictadura, molt pitjors que ara per als nostres interessos, i per tant animant els catalans a defensar la nostra nació, ressaltant el prestigi de Catalunya i els seus governs després de 650 anys.
A vegades penso que en política s'actua al marge de la intel·ligència i en el cas català penso que els polítics haurien de veure que hi ha estratègies millors que posar una paret i negar-se a dialogar. El nostre problema és el de sempre i aquests dies s'ha fet ben evident: anem descoordinats, cadascú pel seu cantó, barallant-nos entre nosaltres, i això és el millor que pot passar als nostres adversaris.
Hem viscut "el cafè per a tots" com una mesura per frenar les aspiracions de Catalunya; ens han frenat el desplegament de l'Estatut perquè no ens poguéssim recuperar econòmicament; no es reforma el Senat com a cambra de representació autonòmica; el Constitucional fa tres anys que divaga sobre l'Estatut referendat pel poble català, i ens neguen el dret a l'autodeterminació. Davant de tot això hem d'aprendre a anar junts, sacrificant l'oportunisme polític i els falsos protagonismes. Per sobre de tot hi ha la nació catalana.