No sé si heu hagut de fer mai l'exercici de deixar de dir allò que voldrien sentir que diguessis i que tu també voldries dir, però saps que no és oportú que ho diguis. Ho podeu tornar a llegir per veure si s'entén bé. Que no hi hagi dubtes ni errors de comprensió que poguessin distorsionar la lectura de tot l'escrit.
Sempre he pensat que les relacions entre les persones són complexes, encara que necessàries, i que per davant de tot cal la sinceritat, que no vol dir esbombar-ho tot ni de qualsevol manera, però sí que ens perd, sovint, l'exercici del nedar i guardar la roba, de no dir allò que penses de l'altre perquè no s'enfadi, quan la cosa més natural del món seria comentar-li per intentar solucionar i rectificar allò que convingui.
Amb els anys l'actitud canvia i jo a vegades em justifico per l'edat que ja començo a tenir, encara que no sempre s'entén. Tampoc és cert que no em calli res, sobretot en el camp professional i també en el polític. Després haig de fer l'exercici personal de si això és bo o millor seria dir allò que penses.
M'ha passat i he intentat que, sense enganyar-me ni mentir, pogués sortir de l'atzucac en què m'han col·locat. No dir blanc si jo ho veig negre, però sortir per la tangent i recriminar allò que penso que és recriminable. He aprofitat l'avinentesa per perdre'm en les afirmacions de l'altre i en els seus errors de plantejament per no haver de respondre allò que l'altre insistia que li confirmessis.
Potser la política té tan pocs seguidors perquè cada vegada es millora la tècnica de parlar molt i no dir res, no comprometre's i salvar els mobles. Segurament si diguéssim més les coses pel seu nom, els altres creurien més amb nosaltres i seria més fàcil transmetre els nostres objectius. Un dia m'hi posaré, però avui no era el dia.
Sempre he pensat que les relacions entre les persones són complexes, encara que necessàries, i que per davant de tot cal la sinceritat, que no vol dir esbombar-ho tot ni de qualsevol manera, però sí que ens perd, sovint, l'exercici del nedar i guardar la roba, de no dir allò que penses de l'altre perquè no s'enfadi, quan la cosa més natural del món seria comentar-li per intentar solucionar i rectificar allò que convingui.
Amb els anys l'actitud canvia i jo a vegades em justifico per l'edat que ja començo a tenir, encara que no sempre s'entén. Tampoc és cert que no em calli res, sobretot en el camp professional i també en el polític. Després haig de fer l'exercici personal de si això és bo o millor seria dir allò que penses.
M'ha passat i he intentat que, sense enganyar-me ni mentir, pogués sortir de l'atzucac en què m'han col·locat. No dir blanc si jo ho veig negre, però sortir per la tangent i recriminar allò que penso que és recriminable. He aprofitat l'avinentesa per perdre'm en les afirmacions de l'altre i en els seus errors de plantejament per no haver de respondre allò que l'altre insistia que li confirmessis.
Potser la política té tan pocs seguidors perquè cada vegada es millora la tècnica de parlar molt i no dir res, no comprometre's i salvar els mobles. Segurament si diguéssim més les coses pel seu nom, els altres creurien més amb nosaltres i seria més fàcil transmetre els nostres objectius. Un dia m'hi posaré, però avui no era el dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada