M'imagino que tots haureu jugat en alguna ocasió al joc dels disbarats. Suposo que encara es porta, o potser ja ha passat de moda. Nosaltres hi jugàvem en sortides de caps de setmana, o el mateix dissabte a la tarda, al grup d'esplai. Reconec que és un joc molt innocent i que a més d'un li farà riure en pensar que hi jugava i s'ho passava tan bé. Hi ha moltes coses, molts records que ens farien riure i d'altres avergonyir, però formen part de la nostra història.
El joc dels disbarats potser no forma part del programa dels grups d'esplai, però en política cada vegada tenen més seguidors, però els que s'emporten la palma són els nostres amics periodistes, sobretot els especialistes en afers polítics. Per què?
M'imagino que és qüestió de credibilitat, que en el cas dels polítics és molt baixa, i resulta més fàcil posar-hi cullerada. No ho dic per res concret, i per tant no cal que repasseu el diari, el de paper o el digital, sinó tan sols recordeu exemples que tots hem viscut.
Avui, però, he viscut una experiència inusual a partir d'un fet ben simple i natural. M'he adonat que hi pot haver persones que no són ni polítics ni periodistes, encara que potser sí que juguen una mica a fer de polítics, i que no han superat l'etapa del joc dels disbarats. Crec que en castellà en dirien "diálogo de besugos". No sé com es pot dir en català (?). No ha durat massa estona, sortosament, però suficient com per tenir problemes seriosos per mantenir la compostura. Bé, haig de reconèixer que per uns moments... alguna cosa se m'ha escapat. I ara jo dic: ho haig de retenir per etzibar-ho quan es passin de llestos? Haig de fer veure que no ha passat res i oblidar-ho? No, no ho haig de fer, perquè hi ha prou moments que em pot servir d'exemple per demostrar que és molt fàcil dir que tal cosa no rutlla, i no sé capaç de presentar una alternativa coherent. No ha estat cinisme... ha estat ignorància i supèrbia.
Disculpeu-me que no sigui més clar, però a qui correspon, si fos el cas, en tindria prou. Bona nit!
El joc dels disbarats potser no forma part del programa dels grups d'esplai, però en política cada vegada tenen més seguidors, però els que s'emporten la palma són els nostres amics periodistes, sobretot els especialistes en afers polítics. Per què?
M'imagino que és qüestió de credibilitat, que en el cas dels polítics és molt baixa, i resulta més fàcil posar-hi cullerada. No ho dic per res concret, i per tant no cal que repasseu el diari, el de paper o el digital, sinó tan sols recordeu exemples que tots hem viscut.
Avui, però, he viscut una experiència inusual a partir d'un fet ben simple i natural. M'he adonat que hi pot haver persones que no són ni polítics ni periodistes, encara que potser sí que juguen una mica a fer de polítics, i que no han superat l'etapa del joc dels disbarats. Crec que en castellà en dirien "diálogo de besugos". No sé com es pot dir en català (?). No ha durat massa estona, sortosament, però suficient com per tenir problemes seriosos per mantenir la compostura. Bé, haig de reconèixer que per uns moments... alguna cosa se m'ha escapat. I ara jo dic: ho haig de retenir per etzibar-ho quan es passin de llestos? Haig de fer veure que no ha passat res i oblidar-ho? No, no ho haig de fer, perquè hi ha prou moments que em pot servir d'exemple per demostrar que és molt fàcil dir que tal cosa no rutlla, i no sé capaç de presentar una alternativa coherent. No ha estat cinisme... ha estat ignorància i supèrbia.
Disculpeu-me que no sigui més clar, però a qui correspon, si fos el cas, en tindria prou. Bona nit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada