Ara si, Bono president

El senyor Bono ja és president. Ningú en dubtava i gairebé tothom preveia que no ho seria en primera votació. Per què? El senyor Bono no és un polític qualsevol, ni se'l pot encasellar en cap corrent concret. El senyor Bono... no deixa indiferent a ningú, i els que no pensem com ell no el podem ignorar perquè li agrada fer sang, utilitzar la seva dialèctica per ridiculitzar l'altre encara que sigui quedant com un esperpèntic.
Desconec com ha estat ni què ha pogut dir en la cerimònia d'avui, perquè no l'he seguit ni he vist el telenotícies, però durant quatre anys gaudirem dels seus acudits i dels imitadors que sortiran per tot arreu. No oblidem, però, que sota les rialles que provocarà hi ha unes idees molt fixes que no poden agradar ni a independentistes ni a federalistes. El senyor Bono és de l'Espanya tradicional, centralista i provinciana, a qui l'estat de les autonomies ni fu ni fa, i que hi ha jugat perquè tocava, sense immutar-se, perquè mai hi ha cregut. Pobre d'aquell que s'atreveixi a insinuar cap tipus de diferència identitària, perquè el bombardejarà amb insults mal dissimulats.
L'altre dia quan parlava d'ell, venia a dir que potser fent de president del Congrés el tindríem ocupat i el senyor Zapatero podria treballar més tranquil, sense haver de patir per ningú. Tenim quatre anys per anar-ho veient; espero que no haguem de penedir-nos-en.