Tanca el menjador social dels caputxins d'Arenys de Mar

Aquests dies hem llegit que la comunitat dels frares caputxins d'Arenys de Mar ha tancat el menjador social, després d'una inspecció del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. Segons diu la notícia, les condicions en què es feia el servei no tenien garanties de salubritat.

Podríem parlar llargament de què ha representat la tasca de la comunitat franciscana a la nostra vila, donant suport a persones sense sostre i vulnerables, de casa nostra i vinguts de fora. Una feina que ha estat possible per la seva dedicació i la gran col·laboració del voluntariat de moltes generacions. 

La tasca social, que a vegades sense sentit es critica, substitueix la mancança per part de l'administració pública, sigui la local o l'autonòmica o estatal. Quan hi ha persones que no poden alimentar-se o fins i tot mantenir la higiene, cal que la societat reaccioni i, a casa nostra, estem massa acostumats que sigui l'Església, que també critiquem fàcilment, qui entomi aquesta tasca.

A través de les xarxes socials, hem pogut llegir comentaris en un sentit i un altre, i em sap greu que a vegades es facin judicis de valor massa a la lleugera. Segur que podem trobar pros i contres en ambdós sentits, i és llavors quan cal ser curosos amb els nostres comentaris, i encara més amb les nostres sentències.

El servei d'alimentar a persones que tenen dificultats per trobar un plat a taula és encomiable, però també és cert que no es pot fer de qualsevol manera, sense tenir en compte les mesures higièniques indispensables per assegurar que no es posa en perill la salut dels usuaris i el voluntariat. És per això que cal entendre que una inspecció pugui determinar que no s'està fent de manera segura, però dit això, cal trobar la solució per no deixar d'un dia per l'altre a trenta persones sense menjar calent.

Estic convençut que el nostre Ajuntament s'arremangarà per trobar la millor solució, i en això tots hi hem de ser al costat. Cal agrair la voluntat, esforç i diners esmerçats per la comunitat dels caputxins d'Arenys i, si no es pot reformar el servei, confiar que sigui l'administració local qui es faci càrrec de les persones que fins ara han fet ús del menjador social. 

Podríem continuar, però ens estendríem massa. Que quedi dit, però, que l'Estat hauria de treballar perquè no es produeixi la necessitat d'haver de condicionar menjadors socials, la redistribució dels recursos hauria de ser la prioritat dels nostres governs.

Buscar d'allà on es pugui!

Llegia l'article d'en Toni Soler a l'ARA i estic d'acord que cal una renovació de polítics, menys mediocres, i que entre tots els hem de trobar, però no podem oblidar que els polítics no surten per generació espontània, ni surten del no-res. Els polítics són membres de la nostra societat i hem de tenir clar que d'on no n'hi ha no en raja.

Està bé que busquem nous líders, més capacitats per dirigir amb èxit el nostre país, i resoldre els principals problemes amb què ens hem d'afrontar, però el primer que caldrà fer és procurar que existeixin aquestes persones i, per tant, fer els possibles perquè la formació dels nostres fills i nets sigui millor, que tinguin bons resultats en competències i, sobretot, resolutius davant de les situacions imprevistes.

Recordo què comentava l'economista Xavier Sala i Martín, i que en vaig parlar l'altre dia en aquest post. Hem de procurar tenir alumnes i, lògicament, ciutadans intel·ligents i no només que sàpiguen memoritzar davant d'un examen. Persones que davant d'una situació nova, sàpiguen com actuar. 

Si millorem la cultura, el coneixement i les aptituds de la nostra ciutadania, serà més fàcil aconseguir nous dirigents amb capacitat per fer-nos avançar com a societat organitzada i com a país. Potser llavors podrem, o podran, tornar a intentar aconseguir la independència amb l'objectiu de ser governats en la proximitat, coneixent la realitat nostrada, estimant el país, la llengua i la cultura. Un fet que posem en dubte dels dirigents espanyols, siguin de dretes o d'esquerres.

Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Són intel·ligents els jutges?

El post d'ahir dimecres donaria per a molts capítols del meu blog. No sé si vàreu enllaçar l'entrevista a Xavier Sala i Martín. En tot cas avui em pregunto on situaríem els jutges. Són intel·ligents, o es tracta de rosegaapunts o aquells que només memoritzen?

Se sap que les oposicions a jutge es basen en la memorització de tots els temes que poden preguntar-se a l'examen i que els aspirants a jutge es passen moltes hores, dies, mesos i anys, estudiant el temari per aconseguir la plaça. No he entès mai la necessitat de posar en pràctica aquest model d'examen, sobretot ara que tens tantes possibilitats d'obtenir la informació a través d'Internet.

Crec que caldria canviar el sistema i desconec si s'està plantejant, o bé continuen pensant que la plaça de jutge és per aquella persona que té la capacitat de memoritzar tot allò que ha llegit i entès, i no tant la capacitat d'enfrontar-se a la vida, que és canviant i plena de sorpreses.

Estic convençut que si els jutges rebessin una formació diferent, els judicis anirien d'una altra manera. Probablement, el tancament obligat per memoritzar tots els textos els allunya de la realitat del món i llavors, quan han de resoldre els conflictes humans, no els acaben d'entendre, o la seva visió és molt parcial i fins i tot perillosa.

Quan em pregunto si els jutges són intel·ligents, no insinuo que puguin ser uns rucs. Cal haver llegit el meu post d'ahir, o haver escoltat l'entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín. Es tracta de saber si davant d'un cas no previst, tenen la capacitat de trobar una solució raonada i efectiva, que sigui al mateix temps justa.

Ja veieu que en aquest post no parlo d'ideologia. Sabem on s'encasellen la majoria dels jutges espanyols i això és un problema greu, i pels independentistes catalans encara s'agreuja més. Només tenint en compte la formació que reben i la manera que tenen per treure's les oposicions, n'hi ha prou per pensar que el nostre país no funciona prou bé. Algú em pot dir com s'ho fan altres països europeus? Estan igual que nosaltres? A veure què me'n dieu.

Memoritzadors, Empollons i Intel·ligents

Aprofitant un fragment d'una entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín on diferenciava tres tipus d'alumnes, voldria fer-hi els meus comentaris. L'entrevistat, professor universitari, distingeix els alumnes que memoritzen, dels rosegaapunts (ell en diu empollons) i els intel·ligents. Els primers són aquells que no aprenen, si no simplement memoritzen i, per tant, no els hi canviïs cap element, perquè no se'n sortiran. Els segons aprenen allò que diu el llibre de text, però només. Finalment, els intel·ligents són els que els hi poses una situació que no han vist mai, per tant, no han ni memoritzat ni empollat, i són capaços d'improvisar una solució.

És una entrevista que us recomano que recupereu perquè és interessant. Parla de la intel·ligència artificial i, precisament argumenta que la intel·ligència artificial no és intel·ligent. Són màquines dissenyades per dir textos els més semblants als que troben a Internet, però fàcilment diuen mentides i ho diuen de manera convincent, i per tant ens posa en alerta. Sala i Martín situa la intel·ligència artificial en el grup dels empollons.

Dit això, i gairebé no em queda espai, si fem una anàlisi de la situació política i també social dels nostres dies, t'adones que ens fa falta molta intel·ligència. Persones intel·ligents que sàpiguen resoldre els problemes i situacions que apareixen cada dia, sempre diferents i de manera sobtada.

Sempre he dit que una de les grans qualitats, i que demostra la intel·ligència d'una persona, és la capacitat de reaccionar bé davant d'un problema sobrevingut. Pots tenir molt coneixement de les coses. Haver vist molts exemples, i haver analitzat les solucions emprades, però si no ets intel·ligent, seguint el raonament del professor, no seràs capaç de resoldre allò que probablement no havies vist mai ni imaginat.

Ara, si voleu, fixeu-vos en els dirigents polítics que hi ha al món i feu l'exercici de col·locar-los en el model de persones rosegaapunts o els que memoritzen, o en el grup dels intel·ligents. Estic convençut que en aquest darrer grup n'hi trobareu ben pocs, i això és un problema si partim de la base que són aquests dirigents els que fan o haurien de fer avançar el món.

Deixem-ho estar i tornem a començar!

Començar de cap i de nou; fer taula rasa; passar l'esponja; posar-hi un vel al damunt, són quatre maneres per dir, en català, «borron y cuenta nueva». Segur que en trobaríem d'altres. També el títol d'aquest post ens serveix. I per què en parlo?

Espanya, amb Catalunya inclosa, viu una situació permanent de fer taula rasa i tornar a començar, però no ens n'acabem de sortir. Hauríem de fer cas omís de tantes coses que gairebé és impossible. De fet, la mal anomenada transició política espanyola no va deixar de ser una mica això. Probablement, l'excepció és l'actitud de jutges i maquinària estatal vers el procés d'independència. Aquí no hi ha gens d'interès de girar full, i això que l'actual president de la Generalitat sempre n'ha parlat, però al meu entendre només es fixava en un bàndol. El dels perdedors.

Si analitzem el serial de la corrupció política espanyola t'adones que ningú no té vergonya. L'engany i l'embutxacada de diners de membres del PSOE sembla no haver-se acabat de descobrir del tot. Aniran apareixent episodis més i més sorprenents. Però el més trist de tot és que els acusadors són els dirigents del PP, que porten una motxilla plena d'actuacions corruptes. Ells són els que han de netejar la cara de la política espanyola? Esperpèntic!

Cada dia, quan obres el diari, t'apareixen noves informacions d'actuacions fraudulentes. De polítics i empreses que s'han untat amb diners públics. Aquells diners que obtenen dels contribuents, que som gairebé tots. I després ens demanen confiança.

En una situació com aquesta és impossible començar de cap i de nou, perquè simplement estem aixecant l'estora per posar-hi la merda, i aquesta no desapareix, sinó que tard o d'hora torna a sortir.

I no es pot girar full, alegrament, quan després que algú ha robat, els diners no apareixen. Semblaria que quan una persona és acusada de robatori, hauria de retornar els diners, al marge del càstig que se li pugui imposar. Doncs, no! Els diners s'han esfumat. Només els quatre desgraciats que han estirat la bossa acabaran restituint-ho a les seves víctimes. Definitivament, no anem bé i no podem girar full!

No m'agraden els petards!

Hi ha coses que sembla fer vergonya a la gent reconèixer-ho, sobretot en ambients de festa i diversió, o en celebracions com la revetlla de Sant Joan, tan nostrada. Em consideraran estrany, val més que no ho sàpiguen. Ho dissimularé i faré com si no passés res. Com si fos la persona més feliç i més enrotllada de tots!

Doncs, no! A mi no m'agraden els petards. Ho trobo una bestiesa, sense sentit. Una despesa inútil i una manera de molestar els altres. Ja sé que un pot gaudir dels petards sense emprenyar ningú, però no em negareu que emociona a més d'un veure l'ensurt que li claves al veí, o a aquella persona que circula tranquil·lament pel carrer.

És cert que de totes les coses se'n pot fer un bon o mal ús, però no em direu que no és absurd gastar-te els diners per encendre la metxa i fer esclatar un petard, o té sentit? Ja sé que hi ha moltes coses sense sentit que fem sovint i no ens queixem, però no em negareu que un dia assenyalat com la vigília de Sant Joan, amb l'arribada de la flama, procedent del Canigó, amb tot el que significa per als catalans, no sigui un bon moment per declarar que no m'agraden els petards! 

Cal anar encenent i llençant petards per aquí i allà? Fins i tot acompanyant la flama?

No em detindré a comentar fets luctuosos que els arenyencs tenim ben presents, només cal veure les notícies de les persones, normalment joves, que ingressen als hospitals i centres sanitaris la diada d'avui, per culpa dels petards. I encara que no ens facin mal ni el provoquem, quin sentit li donem? Gaudir de la fressa i les corredisses? No tenim res més a fer?

Mai m'han agradat ni mai n'he comprat. No crec que canviï d'opinió. Tothom és lliure de fer el que més li plagui, però intenteu no molestar els altres. Si de cas, tanqueu-vos a casa i comenceu a encendre els petards. Fins i tot podreu gaudir de l'art de socarrimar les parets. Es poden dibuixar imatges ben originals!

Un bocamoll perillós

No en tinc ni idea d'estratègia militar, però tinc molt clar que les guerres no solucionen res. Hi ha qui sembla molt interessat a declarar la guerra i d'altres que no hi donen la importància ni valoren les conseqüències que provoquen. Probablement perquè ells, en persona, no hi tenen gairebé res a perdre. Els militars i les persones dels països afectats, sí que s'ho miren d'una altra manera.

Em guardaré prou de proclamar alegrament qui és el culpable i de què. Entenc que en un conflicte, ambdues parts tenen les seves responsabilitats. Dit això, però, les declaracions del president Trump, en tots els àmbits, i la decisió presa d'atacar l'Iran, crec que és un error garrafal que pot tenir greus conseqüències. És un error perquè al meu entendre no s'havia treballat prou el diàleg i les negociacions. 

És molt trist el que està passant, però és greu que el president dels EUA, que té tant poder, sigui una persona que menteix, enganya i gaudeix del dolor dels altres. Potser no és el més dolent de tots, però el sol fet de tenir tant de poder, el fa més perillós i temible.

Poques hores abans de l'atac deia que donava quinze dies de marge a l'Iran per evitar-lo. Un engany que no he entès a què es deu. O potser és això que dic, que és feliç ferint els altres i demostrant que al món es fa el que ell vol. Desitjo de cor que, a no trigar gaire, s'adoni dels seus errors i ho pagui amb el rebuig i menyspreu de tothom. No li puc desitjar la mort, però sí que algú li obri els ulls. No li caurà la cara de vergonya, perquè no n'ha tingut mai ni en tindrà. Algú li ha de parar els peus, i espero que aquest dia estigui a punt d'arribar.

Entretant, desitjaria trobar la solució per frenar l'escalada bèl·lica. I no ens oblidem que, passi el que passi, tenim un poble que pateix el genocidi, sense pietat. Moren de fam, per efecte de les bombes i per la manca d'ètica i moral d'uns dirigents que de manera activa o passiva, permeten aquesta injustícia ferotge.

Què ens hem de creure?

Mai com ara havíem pogut seguir amb tanta precisió i en temps real una guerra més enllà de les nostres fronteres. Al llarg de la història hem observat reportatges bèl·lics que ens han permès veure la crueltat d'una guerra, i encara més quan les víctimes són civils i no pas membres dels exèrcits. Avui tenim les imatges del que està passant en aquell mateix moment. Podem presenciar com es bombardegen instal·lacions i també habitatges. Ho veiem a Gaza i també a Ucraïna.

I la darrera de les guerres és la que estan mantenint Israel i l'Iran, amb atacs constants, amb els efectes que tenen, però això passa en uns moments en què la intel·ligència artificial (IA) pot crear il·lusions. És capaç de manipular sons i imatges fins al punt de no saber si tot allò que t'ensenyen és verídic o fruit de la tecnologia.

Tots recordarem les especulacions sobre l'arribada de l'home a la lluna, l'any 1969. Ha plogut força des de llavors. Encara hi ha qui sosté que les imatges que vàrem poder veure per televisió estaven preses en un decorat. Hi ha qui no s'ha cregut mai que els astronautes arribessin a trepitjar el nostre satèl·lit. Si això passava fa més de cinquanta anys, què no es pot inventar avui dia?

Llegia, avui, un reportatge on es diu que moltes de les imatges que aquests dies ens presenten de la guerra entre Israel i l'Iran són falses, ja sigui perquè corresponen a altres conflictes i països, o bé són simplement inventades. I per què passa això? Hi ha una intencionalitat concreta, més enllà de distreure el personal?

Com explica l'article en qüestió, unes imatges de l'abatiment d'uns avions israelians per part de les forces iranianes, i la captura d'una de les seves pilots, que sembla que són falses, ajuden a elevar la moral d'un país, l'Iran, i posar en dubte la superioritat israeliana, que algú dona per descomptat.

La conclusió, una vegada més, et porta a estar alerta i no creure't tot el que veus. Es tracta de qüestionar-ho i intentar contrastar les imatges i dades, que no és fàcil, i no deixar-te portar pel primer impuls. Sigui com sigui, però, la guerra no té cap justificació i sempre hi surten perdent els més vulnerables, la ciutadania que veu estroncada la pau i tranquil·litat a la seva vida.

Una bassa d'oli!

El Ple municipal d'ahir el vespre, a Arenys de Mar, va discórrer plàcidament, sense exabruptes, pica-baralles ni males paraules. És d'agrair! No sempre podem dir el mateix, i les persones que tenim el costum de seguir-lo, encara que sigui des de casa, ens molesta quan el to que s'empra, o les paraules que s'utilitzen no són les més adequades. Això va pels regidors i regidores de govern i els de l'oposició.

Que un ple municipal es debati de manera tranquil·la i serena, no vol pas dir que tothom estigui d'acord amb tot, encara que ahir gairebé tot es va aprovar per unanimitat. Que discorri plàcidament vol dir que els membres del Consistori s'expressen correctament, expressant les discrepàncies, quan convé, i aclarint els conceptes que no eren clars, sense necessitat de ser groller o poc elegant.

Cal felicitar l'esforç d'uns i altres per expressar allò que pensen, respectant l'opinió dels altres i acceptant el resultat de les votacions, que en el cas d'Arenys, on l'equip de govern compta amb majoria absoluta, ja està tot dit.

Em va agradar el to, encara que no estigués d'acord amb algunes de les raons que es varen donar per desestimar aportacions ciutadanes. Crec que caldria evitar la urgència i mirar de presentar els temes amb arguments sòlids i, sobretot, interpretant correctament les paraules dels intervinents. No em vull allargar en aquest tema, però em refereixo a al·legacions presentades per ciutadans, que no han estat ben argumentades. No es tracta només d'acceptar o denegar, sinó que s'ha d'argumentar bé. Potser és qüestió de les presses.

Celebro l'aprovació unànime a l'adhesió d'aquest Ajuntament a l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua (AMAP) perquè segur que servirà per conèixer més en detall tot el procés de la gestió directa de l'aigua. Un tema pendent al nostre país, Catalunya, on la privatització d'aquesta gestió supera àmpliament la tendència del món global. A veure si n'aprenem.

Voldria agrair la voluntat de tots els grups municipals d'avançar davant de totes les dificultats, que no són poques, per tirar endavant els projectes de vila, i especialment al grup majoritari, per la seva voluntat d'escoltar la resta de grups, encara que no els necessiti per aprovar les propostes de resolució.