Les coses mal fetes

Arran de les notícies dels accidents ocorreguts a la sortida de l'autovia del Maresme, al límit del terme municipal de la nostra vila, he intentat sense èxit trobar els escrits que vàrem presentar al síndic de greuges per sol·licitar que intervingués en insistir a la Generalitat que havien de millorar el nus de l'encreuament de carreteres en aquesta sortida de l'autovia, pensant sobretot en les persones que es mouen entre les dues poblacions veïnes. Fa molts anys, i el problema continua.

Les coses, quan es fan malament, costa molt que s'arreglin. Des del despatx no s'aprecien els problemes reals i això és un problema. Caldria que els encarregats de dissenyar els projectes analitzessin totes les casuístiques i es presentessin als llocs per evitar decisions que perjudiquen els usuaris.

Aquests dies ens comenten que hi ha hagut més d'un accident de cotxes i estic segur que la culpa és dels conductors que no han respectat els senyals de trànsit. Tot i això, si l'encreuament estigués ben fet, s'evitarien molts dels accidents.

Sabem que el projecte de millora està en algun despatx de la Generalitat. El que no sabem és la prioritat ni la previsió dels terminis per executar-la. Temo que la cosa vagi per llarg i, per tant, continuarà havent-hi més accidents i els vianants hauran de fer la gran volta si volen arribar al municipi veí. 

Aquesta és una prova més de la lentitud amb què actua l'administració pública i fa entenedor el rebuig d'una part important de la població que acaba caient sota el paraigua del populisme que practica l'extrema dreta, i així ens va.

La mobilitat al Maresme està en estudi, però s'avança a pas de tortuga. Els responsables de tirar endavant els projectes no ho pateixen personalment i això fa que s'eternitzi. Vivim, doncs, de projectes i promeses que no arribem a veure, i és per això que perdem la il·lusió i la confiança amb els nostres polítics. No s'estranyin, doncs, que la deriva populista vagi agafant més embranzida. No anem bé!

Tapar forats

Estic preocupat perquè al llarg dels anys a la meva vila el govern de torn es dedica únicament a tapar forats i quan surt un projecte estrella, que ens costa una picossada, s'encalla i eternitza fins al punt que quan s'aconsegueix ja hem perdut la il·lusió. 

Avui llegia la notícia al diari ARA sobre els projectes que la Diputació ha subvencionat a diferents polígons industrials de la província. No m'ha vingut de nou que Arenys de Mar no hi figurés, perquè està en la línia del que ens acostuma a passar, i això que hi ha prou coses a resoldre i millorar als nostres polígons industrials. Parlo amb plural, però potser no ho hauria de fer.

Recordo que fa molts i molts anys un regidor, que malauradament ens va deixar, tenia la dèria de revolucionar el nostre polígon industrial per fer-lo atractiu i que les empreses vinguessin a construir-hi la seva nau, donant feina als vilatans i millorant l'economia vilatana que ja anava de baixa. Res ha canviat i les empreses no han picat. 

El Consistori va modificar el reglament d'ús del polígon industrial per fer-lo més atractiu, i han passat uns quants mesos i no s'ha mogut ni una fulla. Les condicions del polígon no han canviat. Els accessos a la via més important de trànsit són limitats, i la manca d'iniciatives es manté, i així ens va.

Em preocupa aquesta desmotivació política, i per això s'entén que el govern municipal actual rebutgés la idea d'elaborar un Pla d'Actuació Municipal (PAM), considerant-lo innecessari. I així ens va.

Si no hi ha idees el resultat final és el que comentava al començament: només es tapen forats i resolen els problemes que apareixen, sense visió de futur, amb molts temes a resoldre que arrosseguem de fa molts anys, com són el clavegueram, la canalització del Rial del Bareu o la mobilitat per la Riera i l'alternativa necessària per descongestionar-la.

Tant de bo arribi el dia que algú clavi un cop de puny a la taula i decideixi canviar aquesta dinàmica paralitzadora. Si no és així anirem vivint dels records, molt alegrament, però sense avançar en res.

Votar per molestar

Tenim la sensació que els partits polítics de l'oposició voten en contra les propostes del govern de torn simplement per molestar i posar pals a la roda. Això és la impressió que es té des de la posició del govern o quan ho mires des de fora sense entrar en detall. Seria bo, però que a l'hora de jutjar els vots contraris examinéssim bé si les propostes presentades estan ben pensades, a qui beneficien i, sobretot, si el resultat de la seva aplicació té un abast majoritari i satisfactori per a la societat.

Ho dic perquè en els darrers temps hem presenciat situacions esperpèntiques, algunes d'elles motivades per la mala redacció de noves lleis o modificacions de les existents. Sembla com si hi hagués un nivell baix dels legisladors a l'hora de redactar les lleis i es deixessin detalls importants que després s'ha de córrer a modificar.

Aquests dies és notícia la proposta de reducció de la jornada laboral a trenta-set hores i mitja a la setmana, i que ha caigut per manca de suport parlamentari. Sabem que el govern socialista necessita el suport d'un conjunt de partits polítics, per compensar el vot contrari sistemàtic de Vox i PP, però té a Junts com el cigró a la sabata que li fa mal a l'ull de poll.

Junts ha votat en contra, argumentant que la mesura no beneficia les petites i mitjanes empreses, que a Catalunya conformen la base econòmica. És cert que cal treballar perquè els treballadors tinguin més temps lliure, però tampoc es pot oblidar què representa la reducció d'aquesta mitja hora diària de treball a les petites empreses. S'ha d'analitzar bé i trobar la manera que tothom en surti beneficiat. 

Trobo a faltar, en defensa dels treballadors, temes tan importants o més com són l'increment salarial i les condicions dels llocs de treball. Entenc que són temes més complexos que no pas retallar hores de treball, a l'hora de plantejar-ho, però ben segur que els treballadors agrairien que els sous augmentessin, i no hi hagués una pèrdua continuada del poder adquisitiu, i que els llocs de treball tinguessin unes condicions mínimes per exercir la seva feina. També que es tingués en compte la necessitat de la formació permanent i les possibilitats de millora i ascens dins de les empreses. Em fa l'efecte que sindicats i govern estan més de cara a la galeria que no pas de resoldre els veritables problemes del món laboral.

La unanimitat ho bloqueja tot

Soc molt pessimista sobre el futur de la Unió Europea. He dit moltes vegades que l'entrada a Europa era per a molts de nosaltres un somni que es va fer realitat quan vàrem poder-nos treure de sobre la dictadura franquista. D'alguna manera ens va semblar que entràvem a la glòria i que es resoldrien tots els nostres mals, fruit de la repressió viscuda. 

Han passat els anys i cada vegada estem més desanimats amb el funcionament del nostre entorn europeu. Es va avançar en molts aspectes, però des de fa un temps ens trobem encallats i més aviat anem enrere. Tenim la sensació que som més febles i irrellevants. Hem viscut sota l'empara dels EUA i ens hem adormit. Ara que Trump ens gira l'esquena, ens ha enganxat amb els pixats al ventre.

Més d'una vegada he parlat de la unanimitat imposada a la Unió Europea per decidir com avançar en tots els temes que es debaten, i he deixat clar que ho considerava un destorb a l'hora d'aprovar resolucions que ens permetin sortir de l'atzucac. La unanimitat ho bloqueja tot. Amb l'ampliació dels estats membres ens hem trobat amb diferents sensibilitats i això fa impossible que tothom estigui d'acord amb tot.

Ens queixem de les majories absolutes i no parlem gaire de la unanimitat. Si les primeres posen traves al diàleg i l'enriquiment que suposa rebre inputs de diferents opinions, la unanimitat tampoc ajuda a l'hora de prendre decisions. Hi ha molt debat, això sí, però situat en un bucle infinit.

La solució exigeix eliminar la clàusula de la unanimitat i buscar la majoria, amb totes les reserves i proporcions que es considerin adients. Mentre tot s'hagi d'acordar unànimement no avançarem i més enviat anirem fent passes enrere. Totes les altres potències mundials ens passaran la mà per la cara. Ens creiem molt demòcrates, però no aconseguim resoldre res. 

El debat sobre la cessió de poder dels estats a la Unió és molt interessant i necessari, però mentre no ens deslliurem d'aquesta condició no ens en sortirem. És per això que deia al començament que els meus sentiments són poc optimistes i em preocupa quin serà el nostre futur.

Ah, però encara es fa?

Alguns ens preguntem si encara se celebra la manifestació de l'Onze de setembre. Tal com han anat les coses el més normal seria que ens quedéssim a casa i viure dels records, de quan, il·lusionats, sortíem a fer cadenes demanant el dret a l'autodeterminació o directament la independència. Ha plogut molt i la deriva independentista ha degenerat estrepitosament. No cal buscar culpables, perquè d'alguna manera tots en som responsables.

Les mateixes entitats que lideraven les manifestacions de la Diada, també estan en hores baixes. L'ANC és una olla de grills, amb uns dirigents que estan tancant les portes als crítics per salvar-se i tirar endavant no sé quin projecte. 

Entenc que demà hi haurà una manifestació perquè toca, no pas perquè hi hagi gaires ganes de fer-la ni d'assistir-hi. Els actes institucionals ens recordaran que Catalunya i Espanya tenen un repte pendent i que encara no ha arribat l'hora de resoldre l'encaix del nostre país al conjunt de l'Estat. A qui no interessa?

Tot fa pensar, doncs, que caldran noves generacions per tornar a insistir en les reclamacions de sempre, que han esdevingut permanents, encara que variades i amb diferents respostes i acceptació. La nostra generació s'ha cremat i els nostres líders polítics han fet aigües. No ho varen calcular bé? Es varen acollonir? Tenien la majoria del poble engrescada, però no ho varen saber conduir. No era fàcil. Potser precipitat. Només fa tres-cents anys que hi rumiem. 

Un nou Onze de setembre reivindicatiu, però amb els papers mullats. Ja no sabem on som. Quins pactes hi ha pendents?, quines transferències estan a caure?, on són els nostres drets?, què passa amb la nostra llengua als jutjats, però també al carrer?

Demà serà un dia festiu a Catalunya, però no sabem ben bé què podrem celebrar. Potser simplement que no haurem d'anar a treballar, i tal dia farà un any. Bona Diada!

Armes blanques i sensació d'inseguretat

Massa sovint llegim sobre apunyalaments a la via pública. Al nostre país, sortosament hi ha pocs trets en comparació amb altres, però l'arma blanca és molt present, i això vol dir que hi ha persones que es passegen pel carrer amb ganivets a la butxaca. Algunes vegades entenem que es tracta de baralles entre bandes antagòniques, però en altres ocasions són fruit de l'espontaneïtat. No sé què és pitjor.

El pitjor de tot plegat és la sensació d'inseguretat que es respira, que exagera la realitat, però que és comprensible. No saps mai què et pot passar, sobretot si et mous amb transport públic o freqüentes espais de lleure molt massificats, amb excés de begudes i substàncies diverses.

I això ho veiem a ciutats grans, però també ens hi trobem a casa, a poblacions relativament petites on semblaria que no hi ha de passar mai res. 

Davant dels fets hi ha qui demana més càmeres a la via pública o més policies passejant. Sabem que ambdues coses no resolen el problema de les agressions, però sí que ajuden a millorar la sensació de seguretat que no hauríem d'haver perdut mai.

La nostra vila té un problema, que s'arrossega des de fa molts anys, de relació entre la policia local i els vilatans. S'ha reclamat moltes vegades poder veure els nostres policies passejar pels carrers i places. Ser propers a la ciutadania, vetllant per la seva seguretat, però també interessant-se per tot allò que els pugui passar. També als establiments, on caldria fer una ullada i parlar amb els seus propietaris i dependents.

L'excusa sempre és la manca de personal, però al meu entendre hi ha una raó més important i és que no s'està per la feina. No es veu bé la policia de barri, la policia de proximitat, i només ens trobem els policies quan ens han de sancionar, o ni tan sols en aquests casos.

Demanaria al govern municipal un canvi en la manera de gestionar la seguretat viària. Fer sortir la policia al carrer per estar al costat de la gent i fer-nos entendre que podem comptar amb ells a tota hora. De moment estem molt lluny d'aquest objectiu.

La manipulació de la premsa

Ens queixem de les xarxes socials perquè estan plenes de falsedats i es manipula la gent. Es menteix i s'actua sota l'anonimat, provocant opinió enganyosa. És cert que s'ha d'estar molt alerta per no empassar-te tot allò que veus i llegeixes, i és lògic que més d'un s'ho cregui. Contrastar les informacions no és fàcil i molta gent ni s'ho planteja.

Però més greu és la manipulació de la premsa formada per professionals de la informació i la notícia. Potser abans hi havia el perill de la intencionalitat o les dificultats d'accedir al fons de tot allò que passa més enllà. Avui, però podem titllar de manipuladors, mentiders i corruptes moltes de les persones que escriuen als diaris. Uns diaris que només tenen raó de ser per desacreditar els que no agraden i amagar les vergonyes dels que aporten diners i prebendes.

Es fa difícil catalogar les diferents empreses periodístiques. No sempre la manera d'obrar és del tot descarada. N'hi ha que no se n'amaguen i els podem titllar de falsos i manipuladors sense por d'equivocar-nos. D'altres ho dissimulen millor i ens poden arribar a enganyar sense que en siguem conscients.

Davant d'aquesta situació no és estrany que l'opinió pública sigui cada vegada més dirigida per unes forces que no tenen necessitat de presentar-se a les eleccions fent promeses i engrescant a la gent. Ells són sempre al darrere i tenen prou força i mitjans per fer arribar el missatge que els interessa, fent-lo passar per verídic quan és una mentida flagrant.

I el problema concloent és que no passa res. Havíem sentit a parlar del codi deontològic, però això ara és aigua passada. Ningú el té en compte i el fet de saltar-s'ho no comporta ni penes ni escarment. És per això que hem hagut a aprendre a desconfiar de tothom. Escoltar, reflexionar i actuar segons el nostre sentit comú. 

No és estrany, doncs, que a Espanya arribi la informació totalment desvirtuada i interessada i que l'opinió que es crea sigui totalment errònia. Ho tenim magra si volem que la gent tingui a mà tota la informació neta i lliure d'enganys. Sempre havia dit que els periodistes no tenien l'obligació de ser objectius, però sí de ser honestos, i això cada vegada ho hem de posar més en dubte.

Hem fet el cim!

Com cada any, i ja en fa 18, hem pujat al cim del Montalt per renovar l’estelada a les vigílies de l’Onze de setembre. Bé, dic renovar l’estelada, però de fet cada any la pugem i la tornem a baixar. Hi ha persones que no veuen bé això de la bandera independentista i se n’encarreguen de fer-la desaparèixer. És allò dels símbols que en parlava ahir.

Fet i fet han estat unes sis hores entre caminar i les pauses oportunes per recuperar forces, una d’elles per esmorzar gràcies als nostres amics d’Arenys de Munt.

Segur que no entrarem al rècord Guinness, ja que el trajecte es pot fer molt més de pressa, però la qüestió és pujar-hi, al ritme dels més lents, fent-la petar ja sigui de fets que ens envolten, també d'alguna xafarderia, i planificant el futur ara que comença el nou curs i tot està per fer.

Tot i que aquest estiu hem fet algunes caminades la veritat és que, a casa, la pujada al Montalt ens ha deixat una mica esgotats. Haurem de planificar uns entrenaments setmanals per no emmandrir-nos i poder tenir les cames a punt sempre que convingui.

La matinal ha estat plaent, amb bona companyia i coneixent persones que potser ens trobem al carrer, però ni tan sols ens coneixem ni sabem res els uns dels altres. L'excusa de pujar-hi l'estelada també serveix per això i cal aprofitar-ho. Si practiquéssim més la conversa amb persones diferents de les que coincidim diàriament, segurament que aprendríem moltes coses i entre tots aconseguiríem una societat més oberta i sincera.

Em direu que el fet de plantar-hi l'estelada condiciona la participació de molta gent, o el simple fet que al darrere hi hagi un partit polític, encara més. En tot cas no he vist que ens demanessin cap carnet ni vetessin la participació de ningú. Estic convençut que no tots els que hi hem pujat pensem de la mateixa manera, encara que segur que ens uneix l'estimació a la muntanya i l'excursionisme. Aquesta pot ser l'única trava per aquells que no estimen la terra o prefereixen trepitjar l'asfalt.

Jugar amb els símbols

La importància dels símbols ningú no ho pot discutir. Estem plens de símbols que venerem i respectem i no deixen de ser simplement això, símbols. N'hi ha de molt evidents i generalitzats, com pot ser la bandera que en alguns països mereix el respecte suprem i atacar-la et pot comportar anys de presó. Demaneu-li a Trump.

En el món de la política n'hi ha un munt. Als EUA els dos grans partits polítics tenen l'elefant i l'egua que els representen. A Espanya el jou i les fletxes ens recorda una època poc oblidada, o el comunisme tenen el martell i la falç.

A part dels objectes hi ha actituds que són més simbòliques que cap altra cosa. Portar a terme segons quines accions ens serveixen més per manifestar allò que voldríem o atacar allò que no ens agrada, sense esperar-ne resultats efectius. La mobilització, a vegades aconsegueix els objectius, però normalment ens quedem en el tram de la sensibilització, que no és poc.

Aquesta setmana va sortir de Barcelona l'anomenada flotilla, per dirigir-se a Gaza, moguts per la indignació pel genocidi practicat per Israel. Els seus integrants i tots nosaltres sabem que no podem esperar-ne bons resultats i en tot cas estem a l'expectativa de la reacció del govern israelià. Podem afirmar que aquest moviment és una manera simbòlica de manifestar el rebuig a tot el que es fa contra els palestins, i hem de creure que les persones que s'hi han embarcat tenen molt clar el que això representa.

Hem vist imatges del trajecte que ens creen dubtes veritables de si hi ha prou consciència del que s'està fent. Si hi ha una voluntat real i única de manifestar aquesta indignació o si al darrere hi ha interessos personals obscurs. Algú apunta que hi pot haver propaganda subliminar de cara a les pròximes eleccions. Em refereixo a la participació i les declaracions de l'exalcaldessa Ada Colau. 

No seré jo qui l'acusi de jugar brut. En tot cas sí que recomanaria que ningú no jugués amb les desgràcies dels palestins per obtenir-ne un rèdit personal o de grup. És massa dolorós i cruel tot el que passa a Gaza per a fer-ne escarni. Siguem seriosos i honestos!

Tram final de l'OPA al Sabadell

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) autoritza l'Opa del BBVA al Banc de Sabadell. Ara seran els seus accionistes els que hauran de decidir si l'accepten o bé s'hi resisteixen. És una empresa privada i són ells que tenen la darrera paraula. Els accionistes han de valorar si passar a mans del BBVA els beneficia o perjudica, tota la resta és parlar per parlar.

I no dic que no es pugui parlar i especular sobre decisions importants com aquesta compra forçada. És important perquè malgrat estar parlant d'una empresa privada ningú no em negarà que les funcions d'un banc van més enllà d'un simple negoci. Com podem viure sense estar lligats d'una manera o altra amb una entitat bancària? 

I ens hi trobem en moltes altres situacions. No escollim lliurement quina empresa elèctrica volem que ens subministri l'electricitat. Com a molt ens deixen escollir l'empresa comercialitzadora. O bé, què ens passa amb el gas o l'aigua? De fet, en el cas de l'aigua hi tindríem molt a dir, i a Arenys, que la concessió de la seva gestió s'acaba aviat, podríem canviar-ho totalment.

Què decidiran els accionistes del Banc de Sabadell ho sabrem aviat i sigui quina sigui la seva decisió, poca cosa podrem dir. En tot cas, si no veiem bé la concentració bancària, hauríem d'haver-nos queixat fa molt temps, quan ens varen fer desaparèixer totes les caixes d'estalvi. 

El component nacional s'ha utilitzat d'una manera maldestra. Pensar que la pèrdua del Banc de Sabadell és en detriment del nostre país és molt agosarat. Fins fa quatre dies la seva central era fora del país. Va marxar simplement per assegurar el negoci. Poc compromís patriòtic varen demostrar. No ens confonguem! 

El procés que s'ha seguit des del moment que el BBVA va decidir absorbir el Banc de Sabadell no ha estat prou clar ni honest. Tothom ha actuat per interessos, i ha jugat amb el sentiment de moltes persones. Als catalans ens toquen fàcilment la fibra i així ens va!

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Racisme

He llegit a la premsa que l'aficionat de l'Espanyol que va insultar al jugador de l'Athlètic de Bilbao, Iñaki Williams, l'any 2020, ha acceptat la condemna d'un any de presó, que entenc que no haurà de complir, més enllà que no hi reincidís.

Em sembla molt bé que els insults racistes que pateixen els jugadors de futbol per raó del color de la pell, siguin penalitzats. Només d'aquesta manera algunes persones entenen que no es pot anar pel món insultant. Em preocupa, però, que no sempre acaba de la mateixa manera i encara menys en persones que tenen una responsabilitat més gran davant la societat.

Els nostres polítics, per exemple, pel fet de ser on són tenen més responsabilitat a l'hora d'actuar i parlar que qualsevol altre de nosaltres que passem més desapercebuts. El delicte és el mateix, però la repercussió és totalment diferent. Hi ha persones, que pel lloc que ocupen, són un mirall per a moltes altres i això s'ha de tenir en compte a l'hora de jutjar els seus actes.

En discursos al Parlament o el Congrés de Diputats, o en rodes de premsa escoltes afirmacions que són greus i totalment racistes i no passa res. Ens hi hem acostumat i és com si sentíssim ploure. I això és el que no es pot acceptar. Qui ostenta un càrrec representatiu ha de ser molt curós en les seves manifestacions i la Justícia ha d'actuar d'ofici, sense necessitat que les persones injuriades hagin de fer cap denúncia. 

Vivim un temps que es permeten massa coses. Sembla que si no hi ha un desastre no cal dir res i d'aquesta manera ens anem habituant a sentir frases injurioses. Cada vegada hi ha més xenòfobs a casa nostra i això caldria solucionar-ho de soca arrel. El problema és que el món de la Justícia està prou embolicat, amb uns jutges que estan més per fer política i interpretar subjectivament les lleis que no pas en fer-les complir, agradin o no.

És bo que als camps de futbol els aficionats es comportin i estiguin més pendents del seu propi equip, perquè millori, que no pas en molestar l'adversari. Cal, però que el bon comportament i l'educació i el respecte imperi a tot arreu, i encara més a les institucions que ens hem creat per governar-nos.

La gent gran té pressa

A l'Administració pública tot va massa lent. Avui, per exemple, llegia la notícia de l'ARA on s'informa que la conselleria de Drets Socials donarà un any més de pròrroga perquè les residències de gent gran s'adaptin a la normativa que data del 2015. Estem parlant d'ara fa deu anys i tens la sensació que amb bona voluntat hi ha hagut prou temps per adaptar-s'hi. Aquesta lentitud desanima els administrats, i sobretot les persones més vulnerables, que ja tenen una edat i que els dies compten. 

Fa uns dies parlava de les residències i de la necessitat de fer-ne un seguiment i control del seu funcionament. Avui es fa palès que l'administració és massa flexible en detriment del benestar dels usuaris de les residències, persones dependents que no poden ser ateses pels seus familiars, a casa, i són allotjats en unes condicions, no sempre òptimes, com es pot desprendre de la informació.

Voldria pensar que la decisió del govern català és prou meditada i no es tracta simplement d'anar donant llargues en detriment de les persones, beneficiant només els interessos de les empreses concessionàries, que potser han vetllat més pel rendiment del negoci que no pas pel benestar dels seus usuaris.

Llegia, fa pocs dies, que des del govern municipal s'ha fet la petició a la Generalitat per poder disposar de places sociosanitàries a la nostra vila. Una petició que vaig suggerir fa temps i que va semblar que demanava peres a l'om. Arenys compta amb un nombre important de places de residència geriàtrica, però qui necessita un tractament sociosanitari s'ha de desplaçar a fora, amb l'agreujant que la residència de referència ha tingut més d'una denúncia per les condicions i tracte rebuts pels seus usuaris.

És per això la mateixa insistència a fer un seguiment acurat del funcionament de les residències, amb usuaris que sovint són incapaços de valorar el tracte rebut, per les seves limitacions de salut i coneixement. La nostra societat ha de vetllar pel tracte a les persones grans i hem de fer els possibles perquè l'administració sigui responsable de tot el que passa portes endins. I tot això no pot eternitzar-se. Les persones grans no els queda molt temps i les solucions han d'arribar de pressa per no fer tard.

Encara, els peatges

L'article d'Andrei Boar, al diari ARA, sobre qui paga les carreteres, em dona peu a tornar a parlar en el meu blog dels peatges a les autopistes del nostre país. D'entrada cal tenir clar que el manteniment de les carreteres té un cost important que assumeix l'Estat o la Generalitat, i que ens repercuteix d'alguna manera. Si no hi ha peatges, no hi ha ingressos i, per tant, tota la despesa va a càrrec dels contribuents, que som tots, tant si circulem amb el nostre vehicle com no. 

Soc conscient que hi ha molts serveis públics que són gratuïts i que el seu finançament també el paguem tots. Això és important tenir-ho present perquè és un argument que posen els defensors de la gratuïtat de les autopistes. Hi ha, però un element a tenir en compte i crec que és prou entenedor. Per les autopistes hi circulen contribuents espanyols o catalans, però també d'altres països europeus i d'arreu. Aquests últims no contribueixen de cap manera en el manteniment de les autopistes, però se'n beneficien.

Sempre he defensat que les autopistes, que s'han de mantenir i s'ha de fer molt ben fet per evitar accidents, les han de sufragar, si no totalment sí en part, les persones que les utilitzen. Segurament els peatges, tal com funcionaven quan estaven en mans de les empreses privades concessionàries, no és la millor solució en aquests moments, però tenim exemples a Europa que podríem agafar com a exemple i aplicar-los. 

La tarifa plana és al meu entendre la millor solució, ja que es tracta d'un cost baix, assumible per tothom que té un vehicle per desplaçar-se, i l'Estat o la Generalitat rep una quantitat a compte, per part de persones d'altres països que es desplacen al nostre país o simplement hi són de passada.

Van passant els anys i ningú vol prendre la solució definitiva. Entretant les autopistes es van deteriorant i s'han d'anar mantenint. Aquests dubtes són sinònim d'incapacitat per governar un país. Prendre decisions provoquen enemistats, però l'alternativa és quedar-se a casa i no pretendre governar un país. Hi ha coses molt complicades per resoldre, però aquesta no la veig gens difícil. Es tracta només de decidir-se d'una vegada i deixar de fer el préssec.