On són els habitatges protegits?

L'escrit sobre l'habitatge protegit de Jaime Palomera i Jordi González Guzman, al diari ARA, em serveix per escriure el meu post d'avui. Al llarg de l'any ens fem un tip de llegir i escoltar notícies que ens parlen de les dificultats de trobar pisos assequibles, de que el turisme treu el barcelonins de casa i de la ciutat, que els joves no es poden emancipar perquè no poden accedir ni a la compra ni al lloguer d'un habitatge, o que es veuen obligats a compartir-los amb altres amics o desconeguts. I tot això beneït per la Constitució que contempla el dret a l'habitatge.

    No reproduiré l'escrit perquè val la pena llegir-lo, més que tot perquè la contextualització és, al meu entendre, molt clarificadora del per què hi ha tan pocs habitatges protegits al nostre país. I la resposta la trobem en els nostres polítics, els de dretes i els d'esquerres. Dels primers ho podríem entendre, però dels segons... On és l'esperit de l'esquerra progressista que vetlla per la classe més desafavorida?

    A la nostra vila també hi ha una manca d'habitatges protegits. Estem esperant la construcció de cinquanta pisos nous, que pel temps que fa que se'n parla ja haurien d'estar acabats i ocupats. Però a la nostra vila hi ha molts pisos buits que es podrien utilitzar per fer front a l'escassetat de pisos per poder llogar, i a uns preus que no siguin desorbitats. 

    Hi va haver un temps que es varen construir molts pisos que coneixíem com de protecció oficial. Han passat els anys i cada vegada en queden menys, perquè tenien data de caducitat. L'administració pública, sigui la Generalitat, l'Estat o els ajuntaments, no ha fet prou, per no dir res, per incrementar el nombre de pisos protegits, i ara tot són lamentacions.

    En qüestió de pisos hi ha molt a dir, i no sempre s'atribueixen responsabilitats als veritables responsables d'aquesta manca d'habitatge protegit. L'Administració s'hi gira d'esquena i els grans tenidors tenen totes les armes per esquivar qualsevol intent de regular la construcció d'un percentatge d'aquests habitatges. Al final es culpa als petits propietaris i provoca que molts d'ells es desprenguin dels pisos i els posin en venda, sense resoldre la manca de pisos de lloguer assequible.

    L'article és interessant perquè explica què ha passat amb la reserva del 30% per habitatge protegit en les noves construccions i les rehabilitacions integrals. Seria hora que els nostres legisladors es posessin les piles, i l'administració a qui correspongui controlés que es té en compte la normativa, sancionant els que no la compleixin. En sabem molt de elaborar normatives i molt poc de fer-les complir.