En defensa del francès

Per als catalans parlar de la llengua és gairebé una obsessió. Des que vàrem néixer ens hem hagut de barallar per fer-nos respectar la pròpia, la que parlàvem a casa des de sempre i que un dia la famosa Constitució va declarar cooficial, sense nomenar-la, no fos cas!

    Avui llegia que el president francès està molt molest amb Brussel·les perquè el francès no té el reconeixement que es mereix. És llengua oficial, però es troba en condicions inferiors respecte a l'anglès, una llengua que en aquests moments, amb la sortida de la Gran Bretanya, parla una minoria dels socis comunitaris, molts menys que el català. Em sorprèn la incapacitat de veure'ns la biga a l'ull. França fa l'impossible per reprimir el català, i ara s'adona que la seva llengua, el francès, té greus problemes de subsistència dins de la Unió Europea. Sembla ser que per a les oposicions per treballar-hi es demana només conèixer l'anglès. Això fa molt mal.

    Seria bo que aquest fet ajudés a reflexionar al govern francès i adonar-se que potser haurien de deixar de posar traves al català en el seu territori, i trobar la manera oficial de reconèixer que hi ha molts francesos que tenen el català com a llengua materna. I no n'hi ha més pels entrebancs que hi han posat per evitar-ho.

    És cert que l'anglès s'ho menja tot. Els catalans de la meva generació teníem com a primera llengua estrangera el francès. Això ja fa molts anys que va canviar, essent l'anglès la llengua dominant. Qui sap si d'aquí a uns anys l'anglès cedeix el lloc al xinès, que de mica en mica es va fent amo i senyor del món. Llavors potser veurem les autoritats angloparlants queixar-se del poc cas que se'ls fa.

    De moment em sembla bé que al president li entri cangueli. A veure si s'adona de la importància de respectar la diversitat de llengües i no voler extingir aquelles que practiquen petites comunitats, però que es resisteixen a arraconar-les.

    A Espanya també caldria canviar la llei, i la pròpia Constitució, i donar més importància al català, gallec i basc, encara que només sigui nomenant-les i permetent que les puguem utilitzar més enllà de la nostra reserva idiomàtica.