Albert Boadella mai no ens ha deixat indiferents

Podria dir que m'ha sorprès la reacció de Boadella a l'obra UBÚadella, de Víctor Álvaro, però no és cert. Fa molt temps que Albert Boadella em va deixar de sorprendre'm. No he vist l'obra que ha desesperat Boadella i per tant no puc opinar al respecte, però sí que puc parlar de les paraules que Boadella ha dedicat a l'autor de l'obra i de passada a tots els catalans que no pensen com ell.

Fa temps que Albert Boadella va perdre els papers. Va ser una autor brillant mentre els espectadors li vàrem riure les gràcies. Típic dels bufons. Els de la meva generació li vàrem seguir moltes de les seves obres, per no dir totes. Quan la seva obsessió contra el president de la Generalitat el va perdre i li va provocar les primeres reaccions en contra, es va enfollir i va confondre la persona amb el país i es va auto exiliar.

Resulta irònic que, referint-se al teatre, digui que s'ha perdut "la dignitat i la tradició d'enfrontar-se al poderós o com a mínim de servir al pensament lliure i independent", quan ell el que va fer va ser anar a aixoplugar-se a l'empara de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre. Com ens pot descriure el seu pas? No va ser una renúncia a l'enfrontament al poderós? No va ser una claudicació i apuntar-se al carro del poderós, el PP?

Haig de confessar que admirava Boadella, encara que en alguna obra i en alguns moments em podia sentir malament. La crítica ens desvetllava i evitava que diguéssim amén de tot. Plàsticament i amb un diàleg intel·ligent i molt ben interpretat, vàrem gaudir durant uns anys d'unes obres interessants que no ens deixaven indiferents. 

Podia entendre la seva dèria contra Pujol i el que representava. La podia acceptar o no, però entenia que es tractava, com passa amb la premsa, de criticar l'ordre establert perquè ningú pensés que allò no podia canviar. Quan passa, però, a la categoria d'obsessió malaltissa, com també passa en el món de la premsa, llavors ja no es pot salvar ni justificar.

El pitjor de tot, però, és que va marxar d'un país, Catalunya, que sempre més ha criticat i menyspreat, per anar a parar als braços d'un partit polític que ha governat en majoria absoluta a Espanya. No podem creure que sempre tenim la raó i que els altres són uns desgraciats i dements. Aquesta manera de pensar i obrar sí que és pròpia d'una persona amb les seves facultats deteriorades.