No, sense el PSC

Cada dia podem llegir nous episodis de les reunions i acords de les diferents fraccions del PSC, en què el més important és el nom de qui les lidera, més que no pas el grup o fins i tot els objectius i fulls de ruta. D'aquesta manera no podem anar enlloc. Estem entossudits amb el protagonisme, l'individualisme i la manca de diàleg.

Diuen que volen crear un "projecte socialista fort i amb identitat pròpia que sigui majoritari". I com el pensen crear? Desmembrant més el PSC? On aniran a buscar els socialistes? Entenc que si volen una identitat pròpia fora del PSC és perquè consideren que el PSC no la té, sinó que és la imatge del PSOE a Catalunya. Si pretenen ser forts i majoritaris deu ser que dins el PSC no ho són, i ara ho seran?

Segur que Elena, Maragall, Tura... tenen més persones al darrere, però tots coneixem quants votants va tenir el PSC abans que tots aquests líders se'n desmarquessin. La nova opció tindrà més requesta? Es pot construir un projecte socialista de futur a Catalunya sense el PSC?

Avui he llegit una entrevista a Núria Parlon. M'agrada com pensa i com respon les preguntes que li fan. No és la primera vegada i penso que va fer molt bé de no acceptar la secretaria general del PSC que ara ocupa Iceta. L'actual secretari general sempre ha manat, encara que des del darrere, i ho hauria continuat fent amb ella al davant. Núria Parlon es mereix estar davant del PSC sense que ningú li marqui l'agenda, com va passar amb Pere Navarro.

No conec a la Núria Parlon i per tant no en puc parlar massa, ni per bé ni per mal, però em produeix bones sensacions. Catalunya no pot crear un projecte socialista fort sense comptar amb persones com Núria Parlon. No ens podem permetre el luxe d'ignorar certs polítics, sobretot en un temps en què els bons escassegen.

Considero necessari treballar per confeccionar un nou projecte socialista a casa nostra, però comptant amb el PSC. Un projecte que probablement canviarà molt l'actual PSC, no tant per la qüestió sobiranista com per l'etiqueta d'esquerra i progrés, que sovint sembla que l'hem oblidat. No crec en els grans líders, però sí en les persones que volen treballar pel país, que estan disposats a sacrificar-se i no a enriquir-se. Que volen parlar amb tothom i de tot. No ens equivoquem i anem tan sols a buscar una cadira per als escindits o crítics del PSC, sinó un partit compromés amb el socialisme i les persones amb menys recursos i per tant més febles de la nostra societat.