Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora

Aquesta tarda, en un tanatori desbordat, hem acomiadat en Jordi de la manera que ell hauria volgut i amb les persones que ha estimat i l'han estimat. Els companys de feina, que en molts casos són circumstancials, també li hem volgut dir adéu i explicar-li que ens ha deixat un buit molt difícil d'emplenar.

Durant l'acte de comiat, els amics i familiars l'han ben descrit, davant d'una multitud ben diversa. El que feia únic a en Jordi era la facilitat per travessar qualsevol barrera ideològica, cultural i social. No és estrany doncs que, tot i tenir els perfils polític i sindical ben definits, persones d'altres ideologies i pensaments també l'hagin plorat.

Qui no l'hagi conegut, després de l'acte d'aquesta tarda entendrà que aconsegueix una persona compromesa i dedicada als altres. A vegades et dol que no sigui fins que la persona ens deixa que no sobresurtin aquestes imatges tan evidents d'amistat i complicitat. Ho deia diumenge, el dia que va patir l'infart, que fins i tot els que s'hi havien barallat intensament i durant molt de temps, eren col·legues i amics, amb qui sabia compartir moments alegres. Aquests, ara, també el ploren i reconeixen que malgrat tot, en Jordi es feia estimar.

No diguem de les persones que l'han compartit en la festa, en la disbauxa, però també en el treball per construir una família, en un grup de treball, en una reivindicació i en la defensa dels drets més fonamentals.

Avui, una vegada més, hem alternat somriures i riallades. Amb anècdotes familiars i també dels amics del lleure. La frase repetida del capvespre ha estat: "Sempre arribaves tard a tot arreu i ara has marxat massa d'hora". El component independentista ha estat present com no podia ser amb en Jordi de protagonista. Segur que si Catalunya esdevé independent, Mataró recordarà en Jordi per la seva empenta, il·lusió i capacitat d'engrescar els altres. Vivia en la utopia, que és el que ens pot fer grans.